Translate

dijous, 1 de maig del 2014

Monòlegs (XVI) d’un fisioterapeuta en geriatria: On és el Sr de la gorra?



(Es recomana acompanyar la lectura amb Vetusta Morla i la seva cançó “Año Nuevo”) 

Com cada matí, repassem el programa informàtic que fem servir com a dietari per saber que ha passat en la residència durant el temps que no hi som. 

La meva companya repassa els seguiments dels diferents companys mentre jo preparo la sala del gimnàs per poder fer el primer grup del dia. Avui dimecres toca el grup 1, el més autònom, on els residents que participen poden desplaçar-se sense ajuda tècnica, no tenen deteriorament cognitiu o el tenen molt lleu, i son de diferents unitats.

Estic acabant de posar les cadires, quan la companya em crida: “Gabriel...vine”.
Pel to, per la cara, pel moment, per la forma, intueixo que ha passat. Segur que algú dels nostres residents ja no hi és.
Efectivament, miro la pantalla i veig el seguiment de infermeria: “ahir a la tarda es va derivar al Sr. X i a la nit ens truca la filla dient que ha sigut exitus”
Exitus...el sr. X és exitus.
No era d’esperar, no estava anunciat. No perquè els nostres residents siguin grans, la seva mort sigui imminent. I no per ser esperada deixi de sobtar. N’hi ha que estant en fases que t’ho pots esperar o que fins i tot, vols que arribi quan abans millor. Però no era el cas del Sr. X.


El Sr.X tenia un lleu deteriorament cognitiu,però es valia força per si mateix. Es desplaçava de forma segura amb un bastó i anava amb la seva gorra dia i nit. Aragonès com el meu pare, fins i tot amb una semblança física, quan parlava amb ell feia que sortís el meu maldestre accent baturro. I no fallava mai a la seva activitat física amb nosaltres; potser en els mes de tres anys que va ser amb nosaltres va fallar tres o quatre cops.

Com podeu suposar, el Sr X li tocava ara fer el grup. Tot just ara.
Com sempre, passo llista, per ordre alfabètic...Tant ho hem fet que els residents diuen “present” gairebé al mateix temps que diem el seu nom. I arriba el moment, i salto el nom que encara no m’he atrevit a treure de la llista, i una resident pregunta “on és el sr. de la gorra?” 

La pregunta és la més normal del món, malgrat que un no la vulgui respondre. “El Sr X ja no hi és, va morir ahir” Resposta directa i normal, el més normal que un pot dir. Després d’uns moments de comentaris, sigui per recordar-lo, sigui per a que els seus companys d’unitat facin l’ observació que ja el veien una mica malament , tornem a la rutina de fer l’activitat.

Després, acabat el grup, veig les cares de cadascun d’ells i elles, i me n’adono que els riures i gràcies que hem fet avui no tenien la mateixa alegria ni intensitat. 

Avui costarà passar el dia. El proper dia que toqui el grup 1 he de recordar de no posar una cadira...i em tornarà a costar passar el dia. Malgrat que és un fet quotidià dins d’una residència, que la mort aparegui sense trucar no deixa de ser una sorpresa.

Però així és la tasca en una residència: estaràs fent una feina collonuda amb algun resident, es recuperarà correctament, i de cop i volta no el veuràs més. I sovint seran residents que fa anys que hi treballes. Com deia la meva àvia, és llei de vida. 

Al Sr.X li envio una abraçada ben gran, un record inoblidable i a la resta del grup els espero el dilluns a les 10h al gimnàs...i com deia la meva àvia, “si Déu vol, i esperem que vulgui”.


I com a acompanyament al final de la lectura, escoltarem a Heroes del Silencio, amb “Oración”

diumenge, 23 de març del 2014

Monòlegs (XV) d’un fisioterapeuta en geriatria: Jornades de geriatria




(Es recomana acompanyar la lectura amb Queen i la seva cançó “Another one bites to dust”) 

Avui parlaré de com han sigut les jornades del passats 21 i 22 de març, aquí el programa, on un bon grapat de professionals de l’àmbit de les residències de gent gran ens vam trobar per parlar d’allò que més ens agrada: l’atenció a la gent gran.

Les jornades van començar fortes gràcies a la magnífica actuació de la Directora de l’ICASS, òrgan responsable de les residències de gent gran, parlant respecte al manteniment de la qualitat assistencial, la preservació del model d’atenció centrada en la persona i del treball conjunt amb tots els actors del sector, quan fa pocs dies el govern de Catalunya va aprovar una ordre de Govern on es dóna validesa a l’acord arribat entre el ICASS i algunes patronals on es permet la reducció de professionals d’atenció directa segons el grau de dependència de la persona. En resum, quan més depenen sigui la persona, menys hores de professionals. 

Que? T’ha quedat la mateixa cara que el paio de la foto, oi? ...Sí, sí...direm que és política...però és una mala política...treure hores dels professionals és augmentar la dependència. Si ara la Generalitat no pot pagar, com ho farà si augmenta la dependència? On va ser el diàleg amb TOTS els actors del sector? Perquè basem l’atenció a les persones només en els rèdits econòmics d’uns quants? Que no mengem tots per arribar a vells?...D’acord, em relaxo...segur que em titllareu de demagog, no sereu els primers...

Tornem a les jornades. Un cop passada la inauguració va haver-hi una ponència magistral parlant de lideratge d’equips, a càrrec de la coach Luciana Galeano. Va ser una ponència intensa, divertida i molt comunicativa on el missatge primordial, al menys per a mi, és que cadascú és líder de si mateix i que depèn d’un com es pren els estímuls que li arriben de fora. 
També va remarcar el canvi de la piràmide de les empreses: d’un líder i uns subordinats, a un coordinador de líders on tothom es sent important. A les residències és així? Es nota en el nostre àmbit aquest canvi?


La segona taula va generar l’evidència de com està de lluny la normativa  dels usuaris, equips i gestors de les residències. Es va veure clar la necessitat de treballar de forma conjunta, aquest cop sí tots els actors i no només les patronals, per construir un model real i sostenible de l’atenció centrada a la persona. Però tenim tots clar que és el que volem? Estem tots d’acord amb el model? Aquí és on em sorgeixen més els meus dubtes.

Un cop vam dinar, va venir la taula on van participar dues persones que m’estimo molt. Per una banda en Joaquim Hernández, els que sou fisioterapeutes no cal que us el presenti, un referent. I a la xerrada ho va demostrar. Va explicar de forma senzilla i entenedora que és la fisioteràpia en residència i com ha de ser el treball en equip. Ho va fer tan bé, que ponents d’altres taules feien referència a la seva ponència. Tot un campió. Per un mostra, agafeu qualsevol entrada seva del blog compartit de geriatria. Val la pena

L’altre persona és la Silvia, la psicòloga de la residència on treballo. Una crack, un diamant en brut que cal que es destapi en el món 2.0. De moment la podeu seguir a @SilviaMateu6.

La resta de ponències van girar en torn a la importància de la pell, com és la pell de la gent gran i com cal cuidar-la, i la importància de com adaptar els espais a les persones i no pas les persones als espais, i també com d’important és el moment de l’ ingrés (fet que també es va parlar en una jornada de geriatria a Madrid, us deixo l’enllaç de l’entrada que vaig fer pel blog compartit)

En conclusió, crec que són molt adients espais de trobada entre professionals del nostre àmbit però crec que fa falta més temps per debatre que és el que volem aconseguir pels nostres grans i per quan nosaltres ho necessitem.
Per veure el moviment de twitter que va tenir les jornades, busqueu l’etiqueta #interresis14.

I com a acompanyament al final de la lectura, escoltarem a Jamie Cullum, amb “don’t stop the music” )

dijous, 6 de febrer del 2014

Monòlegs (XIV) d’un fisioterapeuta en geriatria: ¿Treball en equip?



(Es recomana acompanyar la lectura amb The Smiths i la seva cançó “please, please, please, let me get what i want”) 

Avui parlaré d’una situació que sovint no sòl passar en el camp de la geriatria i concretament en l’àmbit de les residències privades: treballar conjuntament amb un altre fisioterapeuta...

-“QUÈ?? COM?? Au va, Gabriel!! Ciència ficció no, home!! Però que t’has pres!!! Ja us deia jo que aquest noi no esta bé......”-val, val, calma i tranquil·litat....tranquils, tranquils nois i noies, si em deixeu unes línies potser m’entendreu. 

Puc donar fe que en el món de la residència privada a vegades, només a vegades, hi poden treballar dos fisioterapeutes. Sí, la majoria de vegades no coincideixen, una va pel matí, l’altre per la tarda, però a vegades fins i tot treballen junts.

Sempre he parlat de com de sol es troba un fisioterapeuta en el món de la geriatria i com ha de desenvolupar la seva imaginació per poder adaptar la seva bateria d’exercicis, tècniques, conceptes, filosofia i caràcter al lloc on treballa. Però que passa si a més a més, ho ha d’adaptar a un company?

-“Ostres Gabriel, aquí no hi hauria d’haver problema, si els dos són fisioterapeutes...”- Ja, però precisament per ser fisioterapeutes és possible que no s’acabin d’entendre. Segurament com a persones es portaran de conya, doncs tots sabem que les fisioterapeutes som molt bones persones, però professionalment i en concepte d’abordatge, i més si no han estudiat en la mateixa universitat, veuran les coses de forma diferent.
Existeix la llegenda que diu que poses a 10 fisioterapeutes davant d’una persona amb fractura de fèmur, i els 10 faran coses diferents per tal de recuperar-la...i les 10 funcionaran, sempre i quan la fractura de fèmur estigui ben operada.

Quina imatge, no? Imagineu-vos en el món petit d’una residència de gent gran: “que si a mi la Pepi em posa l’escalfor,doncs a mi la Carme no em toca i em fa caminar tota l’estona”; ”doncs a mi només em fa massatge”; “i com és que tu em poses unes corrents i la teva companya em diu que no serveix per res?”; “és que jo sóc Bobath, doncs jo Perfetti”; jo poso kinesio, jo faig Kabat, no hi ha res com el TRAL”; “doncs no crec que res serveixi i per tant no actuo amb les persones amb deteriorament cognitiu”...i així, fins a molts més exemples...


Potser m’equivoco, però a la meva època d’universitat no em van ensenyar a treballar en equip, ni amb altres professionals, i sobretot tampoc amb els meus companys. Sé que potser sembla molt exagerat alguna de les coses que he dit, però qui hagi passat per aquesta situació sap que, d’alguna forma, ha negociat, debatut, pactat com abordar un pacient o com decidir que siguin les activitats grupals, o com treballar de forma paral·lela sense haver d’interactuar. 


És difícil posar-se d’acord quan a més a més portes temps treballant sol, o amb un concepte molt clar, però pel bé dels nostres usuaris, cal fer un esforç per acordar quina la serà la bateria d’exercicis a fer, tècniques a realitzar però sobretot, sobretot, l’orientació, la filosofia, l’objectiu principal s’ha de tenir clar i compartit...si no, mai ens prendran seriosament.

Dit tot això, us recomano l’entrada del meu amic Joaquin Hernández, http://gabriel-liesa.blogspot.com.es/2013/06/lunic-imprescindible-de-lequip.html, parlant del veritable equip d’una residència.



I com a acompanyament al final de la lectura, escoltarem a Marlango, amb “Every”

dijous, 23 de gener del 2014

Buscant solucions (VI): les seqüències de redreçament.



(Recomanable llegir l’entrada escoltant Iggy Pop amb el seu The Passenger).


El passat mes d’octubre vaig tenir la sort de poder assistir a la conferència que en Carles Salvadó va fer en la seu del CFC respecte a les seqüències de redreçament (per més informació de com va anar la xerrada cliqueu aqui http://www.fisioterapeutes.cat/comunicacio/noticies/noticia.asp?id=2948  )
La conferència em va fer adonar de com hem d’avançar en el treball d’aquestes seqüències i de, sobretot, com fer que les gerocultores se les facin seves.
Em vaig adonar de com limitem el moviment natural de la persona gran en el seu dia a dia: des de que l’aixequem del llit o de la cadira, o en l’acompanyament de la marxa.

Sovint contemplem les grues com a final i no com a suport per millorar o conservar el patró del moviment. Contemplem el fet de l’ús de la grua com a final de tractament, com a final d’un procés on ja no podem fer gaire cosa més. Doncs no, no és així.
I sovint ens passa amb la resta d’ajudes tècniques. Sé que no és així, però quan posem una ajuda tècnica, sigui quina sigui, ho veiem com un final d’etapa, quan segurament l’hauríem de veure com el inici d’una altre etapa, on el moviment continuarà existint i també existirà, o caldrà estimular, de forma voluntària amb la que l’ajuda tècnica tindrà un paper rellevant e important.
En la conferència em vaig adonar de com podríem utilitzar millor aquestes ajudes per seguir fomentant el patró del moviment normal. Tal i com les estem utilitzant i sobretot ensenyant a fer-les servir, potenciem el bloqueig d’aquest moviment, trenquem els espais necessaris per la persona de realitzar el moviment.
Per tant, la formació en ajuda tècnica i sobretot en el seu ús per estimular el moviment, no pas per evitar-lo, esdevé clau per continuar amb el nostre treball diari d’estimulació i per facilitar la tasca de les nostres companyes gerocultores, en el seu dia a dia.

Qui es pot aixecar o fer el intent, tenint una grua tot just davant, envaint el seu espai per a moure’s? Tothom necessita d’aquest espai per tal de moure’s. Si tenim quelcom davant nostre, ens serà impossible fer cap moviment de forma natural, i allò que ens mogui ho farà sense seguir dit patró.
En definitiva, tinguem compte els moviments de les persones grans, per tal de quan utilitzem qualsevol ajuda tècnica, no l’estiguem evitant de fer-ho de forma correcte.
No us perdeu la noticia de la conferència.
És un bon moment per recordar als estimats Antonia Font i el seus “mecanismes”.