Monòlegs (II) d’un fisioterapeuta en geriatria: com organitzar l’horari.

(Recomanable llegir l’entrada escoltant "I will survive" dels Cake )

Arriba final de mes, per tant toca actualitzar l’horari. No sé vosaltres, però és una de les coses que sempre m’ha costat més.

Per què? Doncs perquè cal compaginar les sessions individuals amb les grupals; vigilar que hi hagi residents que no coincideixin; que hi hagi el mateix número de sessions pels residents, que no hi hagi de més però tampoc que en falti, tot en la seva justa mesura i màxima activitat, que no es digui que som un pàrquing...tothom ha de fer fisioteràpia, tothom ha de fer activitat, tothom... vulgui...pugui..o no.

D’acord...haig de fer passar tothom pel gimnàs...ok, és important, certament molt important que tothom hi passi, malgrat no vulguin...doncs som-hi: organitzo grups segons capacitats motrius i funcionals, dos vegades a la setmana cada grup...perfecte!! quadrat!!... molt bé, ara toca fer individuals a determinats residents, doncs o bé venen a fer convalescència per problemes físic i motrius (aquí no hi ha dubte, aquí actuem), o bé la família vol que se li faci “alguna cosa”, o bé es decideix que baixi al gimnàs (sempre estem a sota dels edificis) per distreure’s, o bé cal que baixi perquè ell vol, ho necessiti o no....

D’acord....doncs anem a quadrar-ho...aquest dia no, que en principi fa grup...posem-lo al següent...al matí no, que surt a veure el seu antic pis..doncs a la tarda...bé, el posarem aquest dia...tampoc, que hi ha perruqueria, i segur que no vindrà....buffffffffff.

Més o menys, podria ser així un final de mes o de setmana de qualsevol fisioterapeuta en geriatria: el mal de cap de l’horari...un horari més subjecte als desitjos que a la realitat, més subjecte al “que diran” que a les necessitats dels residents, un horari més maquillat que real, més utòpic que funcional.

Hi ha una tendència en els centres que crec s’hauria de canviar: normalment , tots els professionals de les residències tenim un mostrari d’activitats encaminades per aquells tipus de residents que les poden fer, és a dir, pels més autònoms, fent que es col·lapsin: quantes vegades no hauré sentit la frase: “Caram, que he vingut aquí a descansar, i no em deixeu tranquil·la: ara fisio, ara estimulació de la memòria, ara taller de fer estrelles de Nadal...deixeu-me descansar, home!!”...Com que hem de demostrar que fem activitats, no parem d’exigir als més autònoms que participin, que facin...i la resta?? Bé, sí, fem activitats...però no seria més interessant dedicar-hi més temps i esforços cap a les persones que no fan res??...

Com que no ens podem clonar, i la crisi no permet que les residències es saltin el conveni i contractin per necessitats i no pel que diu un paper acordat per persones que dubto molt hagin treballat en primer línia d’una residència, proposo el següent: fer fisioteràpia a aquell que ho necessiti i segons la valoració feta pel fisioterapeuta. Què?...fort, no?

M’explico: Esta clar, i així ho penso, que l’activitat grupal és necessària i molt beneficiosa, això no ho canviaria. El que sí canviaria són els criteris i els motius de fer sessions individuals, per tal d’invertir el temps en una acció que crec és bàsica e imprescindible de fer en una residència: formar al personal gerocultor, i no només formar-lo, si no supervisar-lo, estar-hi completament a sobre per tal que puguin continuar la tasca feta pels residents en el gimnàs.

De què serveix activar una persona durant 45 minuts, si es passarà 23 hores i quart quieta?? De què serveix treballar la marxa, el control de tronc en bipedestació d’una persona que no es tornarà a posar de peu fins d’aquí dos dies?? No seria més interessant que el fisioterapeuta passés una part important del seu temps en els unitats/plantes ensenyant a les gerocultores a mobilitzar als residents? Ensenyar com acompanyar una marxa? 

Crec que seria infinitament més efectiu, així com una millora econòmica per la residència al disminuir les baixes laborals per mala praxis al mobilitzar residents, com també una forma de conservar més temps als residents de forma autònoma.

Però de moment, haig de trobar un forat per la senyora Pepita, que demà té visita i no podrà baixar a posar-se l’infraroig, imprescindible per a que no tingui dolor... A veure si demà-passat pot....

Mentre cerco un forat, i provo de desfer-me del rellotge, gaudiu del silenci amb Moriarty

Salutacions!

Buscant solucions (I): com estimular un grup de demències avançades?

 

Buscant solucions (I)

(Recomanable per llegir aquesta entrada escoltar Antònia Font "Vos estim a tots igual")

Inspirat per l’entrada de l’excel·lent bloc de Manel Domingo, @fisiose, Opinión en fisioterapia, i amb la meva experiència com a consultor d’una empresa dedicada a la teràpia assistida amb animals, TAA, vull parlar d’aquesta “eina” que crec pot ser d’interés.

Per situar-vos en el món de la TAA, i concretament amb la TAA amb gossos, primer de tot llegiu l’entrada que vaig fer en el bloc del meu gran amic, José Miguel Aguillila, @jmagulilla, Enfoque Biopsicosocial en fisioterapia, en el que de forma genèrica parlo de la relació home-gos i els beneficis que comporta a nivell terapèutic aquesta relació.

Un cop fet això, anem a situar-nos en el context. Els que treballeu en el camp de la geriatria de ben segur que us heu trobat en la situació d’haver de fer un grup “d’activitat física” amb residents amb un deteriorament cognitiu avançat, GDS 5-6, i que degut a la farmacologia que prenen i el seu estat cognitiu, no segueixen ordres verbals, ni per imitació, i que ens trenquem el cap per pensar en com els podem fer moure.

Tenim la tendència natural a moure’ls, és a dir, a fer mobilització passiva per tal d’evitar deformitats, mantenir els arcs articulars, etc. Correcte, molt correcte, però és suficient? És més, davant d’un grup de 15 persones, o 20, ens ho podem permetre? Tenim el temps necessari per fer-ho? No penseu que cal buscar alguna cosa que els faci intervenir, participar, o si més no, connectar?

Existeixen diverses eines: el joc amb una pilota, amb un paracaigudes (no el de tirar-se de l’avió, si no una espècie de llençol rodó amb un forat al mig que es fa servir per fer treballar els braços); la musicoteràpia també és molt efectiva per mirar de crear moviment rítmic i repetitiu.

Ara bé, amb el que he vist uns canvis més espectaculars ha estat amb l’ús de la TAA: la presència d’un animal viu ja crea un canvi en l’ambient de la sala on es fa l’activitat que es nota perfectament. L’estímul a realitzar moviments voluntaris, com la sols carícia, ja és una avantatge impressionant que no es guanya en tota una sessió individual.

Però només es que hi hagi un gos i ja està?? No, no està. Cal que aquest gos estigui preparat per poder ajudar a fer la teràpia, cal que hi hagi un guia del gos que sàpiga com guiar al gos per tal de fer allò que els professionals, aquest cas els fisioterapeutes, creiem necessari. I és aquí on rau l’èxit o no d’una sessió, és aquí on rau la clau per a que una sessió sigui terapèutica i no pas lúdica.

Que vull dir amb això últim? Doncs que és molt fàcil que tothom caigui en la temptació de quedar-se només en l’aspecte lúdic de la presència d’un animal, però que cal constància i una feina prèvia per a convertir-ho en una sessió de fisioteràpia, i més tenint en compte el tipus de resident que comentàvem, i que cal estar molt pendents d’assolir allò que ens havíem proposat: el moviment voluntari.

Què necessitem per fer això? Primer de tot, saber perfectament com és cadascú dels residents que formen el grup, quins objectius ens hem marcat i com volem assolir, en definitiva, que li demanarem al nostre assistent caní que faci. Aquí és vital el treball conjunt entre el guia i el fisioterapeuta. I que podem fer?? Doncs des de estimulacions individuals per fer carícies al gos, donar de menjar, pentinar, vestir, jugar, treball conjunt entre els residents, un llarg etc com llarga potser la imaginació del fisioterapeuta, que en el cas de la geriatria és molt i molt llarga.

Com deia en l’entrada del bloc del José, un pot pensar que si no li agraden els gossos, les persones no interactuaran. Doncs dir-vos que tenim experiències de persones que interactuen amb el gos, i que els seus familiars diuen que els hi tenien por. I experiències de professionals que tampoc els hi agraden, però saben veure la capacitat estimulativa que té la TAA, convertint-se en una eina eficaç.

En l’estranger està força estesa aquesta pràctica, amb molta evidència científica al darrera. Aquí ens hem de posar les piles en aquests aspecte.

Actualment no cal assumir la càrrega de tenir un animal a la residència, si no que hi ha empreses, com Curecan, que treballen portant els gossos per fer l’activitat i després marxen fins a la propera sessió.

Proveu-lo, estic segur que un cop ho veieu, us agradarà. Aquests petits terapeutes són d’una gran ajuda!!

I per acabar, us passo enllaç de l’entrevista que el CFC li ha fet a David Moya, fisioterapeuta que treballa en geriatria amb TAA, Noticiari Num 82 CFC.

I com no pot ser d’un altre manera, us deixo un enllaç musical, per no perdre la costum. Aquest cop amb una cançó dels Inspira "Humilment brillant"...per allò de buscar la inspiració mentre treballem buscant solucions.

Salutacions,

(Imatges cedides per la gentilesa de Curecan, @Curecanterapia)

Monòlegs d'un fisioterapeuta en geriatria

Monòlegs (I)

(Recomanable llegir l’entrada escoltant "Atmosphere" de Joy Division  )

Vaja...com passa el temps...Ja som al desembre!! I no he fet cap entrada des de l’octubre...

Algú ha retallat el mes de novembre?? Es que ja no respectem ni el calendari??...si, si , ja ho sé, jo mateix em vaig posar la soga al coll al dir que faria una entrada cada mes...però nois i noies, no ha sigut possible...tot i així, encara sóc aquí i per tant  d’avui no ha de passar....

Fa dies que li vaig donant voltes a una idea, millor dit, a com transmetre una sensació que he tingut al llarg de la meva experiència professional en residències geriàtriques: la quantitat increïble de monòlegs que feia, parlant amb mi mateix, i de diferents temes a més a més:

.- Com trobar les solucions que els meus residents em plantejaven sense tenir cap company amb qui parlar-ne. (pels qui no ho sabeu, tinc una edat ja...de fet, jo encara sóc d’aquells que estudiava sense ordinador i els professors anaven amb transparències...gent!! que el mòbil no existia!!)

.- A on buscar eines en mig de la sala petita de fisioteràpia, o d’un  immens gimnàs farcit de maquinària, on no hi havia res  que realment fos funcional, però que calia utilitzar, doncs l’empresa s’havia gastat uns diners, i jo no parava de donar voltes per trobar la millor forma per a que aquells utensilis no fessin mal i servissin per alguna cosa.

.- Com quadrar l’horari per poder atendre a més de 100 residents, amb sessions grupals e individuals...quina és la prioritat?? Com fer sessions grupals??

 .- Què significaven aquelles reaccions sobtades dels residents, que d’un dia per un altre canviaven tant en funcionalitat i caràcter...finalment vaig saber que podrien ser degudes a  infeccions d’orina, canvis de medicació, o fins i tot a alguna visita d’un familiar no massa agradable.

 .- Monòlegs per saber com es feien anar aquelles màquines infernals que feien aixecar la gent de la cadira o del llit....les grues!! A la universitat no en vaig veure cap...i després, a la feina, tenia que ser jo que ensenyes a fer-la anar...Déu meu!!!

 Curiosament, en aquella època en que no existia el Twitter ni el Whats, vaig tenir molta sort de coincidir amb grans professionals, que em van ensenyar grans coses: l’Ester neuropsicòloga, que em va ensenyar a entendre les demències, a la Neus terapeuta ocupacional, amb la qual vaig entendre a la perfecció les ajudes tècniques i el treball en equip, a la Frida educadora social amb la qual vaig comprendre els desitjos i anhels de la gent gran, i sense dubte, l’Eulàlia que em va ajudar a veure que era l’empatia, la comunicació amb les persones que patien demència, i a treure’m els prejudicis i estereotips i veure a les persones grans tal com són: persones amb desitjos, amb pors, amb anhels...

Com veieu, no parlo de cap fisioterapeuta...van venir després, i gràcies a la comissió de geriatria del Col·legi, vaig descobrir altres fisioterapeutes que s’hi dediquen...NO estava sol!!

Avui en dia, tot ha canviat...o potser no tant: tinc alumnes de pràctiques que mai han vist una grua; les sales de fisioteràpia de les residències geriàtriques, grans o petites, continuen plenes de maquinària buida de funcionalitat; el fisioterapeuta que hi treballa continua treballant sol, sense cap més company i atenent a més de 100 persones dependents; millor no parlar de les condicions econòmiques ni de la merda del conveni; continuem desconeixen als professionals que ens envolten i que ens poden ajudar a ser millor professionals i també persones...en fi...

Ep! Si que ha canviat una cosa...la possibilitat de consultar amb fisioterapeutes d’arreu, com demostren dia a dia els companys del twitter, bojos de la fisioteràpia com en Carlos, l’Eduardo, l’Aguililla, en David, en Raúl....ara només falta que els que ens  dediquem a la geriatria parlem i ens fem sentir.

Com diuen els, Mumford@sons "I will wait", t’esperaré...per compartir idees de geriatria.

Salutacions.

La caiguda: El lideratge del fisioterapeuta en un centre geriàtric.

Avui parlaré de les caigudes, però d’una forma general. Al ser la primera entrada sobre una de les síndromes geriàtriques més importants en l’actualitat, en basaré en una revisió molt recent feta per la Sociedad Española de Geriatria y Gerontologia, SEGG, Revisió caiguda per la SEGG en la que trobarem molta informació que anirem analitzant, fins arribar al punt important de tots, la figura del fisioterapeuta en les caigudes.

Per començar, mirarem de definir caiguda. Com bé indica la revisió esmentada,l’Organització Mundial de la Salut, l’OMS, (Web OMS), la defineix com “la conseqüència de qualsevol fet que precipita al pacient al terra, en contra de la seva voluntat”. Tinetti et al.11 en 1997 la defineix com “un canvi de posició sobtat e inesperat que provoca un descens de l’individuo a un nivell inferior, ja sigui sobre un objecte, superfície o el terra, diferent del degut a una paràlisi sobtada, atac epilèptic o una força extrínseca irrefrenable” . Entre els anys  2005 y 2006  la xarxa PROFANE (Prevention of Falls Network Europe) (Web Profane), xarxa de professionals de diferents àmbits sanitaris especialitzats en la matèria, defineix la caiguda com “aquell succés inesperat en el que el subjecte cau al terra, o nivell inferior”. Jo em quedo amb aquesta darrera, clara i concisa.

Molt bé, tenim definida la caiguda. Però que comporta aquesta caiguda a nivells reals? Quantes persones cauen? Podríem parlar d’epidèmia?

Per tal de fer-nos una idea de que suposa una caiguda, i no només per a la persona que cau, sinó per tots nosaltres, aquí us passo l’enllaç amb l’enquesta de Salut de Catalunya del 2006,ESCA 2006,  on trobareu força informació,

ESCA 2006 , però en concret el informe respecte a la gent gran institucionalitzada,

Informe ESCA 2006 persones institucionalitzades

Com a resum del que posa l’informe, i en referència a les caigudes, trobem que: les caigudes constitueixen el 73% de les lesions no intencionades amb conseqüències i afecten el 86% de les persones que han tingut un accident. La resta d’accidents són més escassos, llevat dels cops, que afecten un 4% de la població; la resta d’accidents no arriba a afectar l’1%. Segons el lloc de l’últim accident, el 75% de les caigudes s’han produït al centre; el 12%, a la llar, i el 10%, a la via pública. El 34,1% de la població de 65 anys i més institucionalitzada declara haver tingut alguna caiguda el darrer any. Si només es tenen en compte les caigudes que han comportat atenció sanitària o restricció de l’activitat, el percentatge és del 28%. No s’observen diferències en la prevalença de caigudes entre homes (34,4%) i dones (33,9%); tanmateix, el percentatge d’homes que han caigut augmenta a mesura que les edats són més avançades, mentre que el percentatge en les dones disminueix en augmentar l’edat. De totes les persones que han rebut assistència sanitària, el 14% n’ha requerit per una caiguda. Les contusions arran d’una caiguda afecten el 15% de totes les persones. De totes les caigudes amb conseqüències, en el 27% dels casos la conseqüència ha estat una fractura, cosa que representa el 7% de totes les persones, amb percentatges similars en homes i dones, i més freqüents entre les dones de 75 a 84 anys. Les principals localitzacions de les fractures són el maluc i el canell. El 5% de la població de 65 anys i més institucionalitzada ha patit una pèrdua d’autonomia de més de tres mesos com a conseqüència d’una caiguda, i el 4% de la població ha tingut algun altre tipus de lesió com a conseqüència d’una caiguda. Un efecte secundari, però rellevant, de les caigudes és la por de tornar a caure. Entre les persones que han respost l’enquesta directament, el 66% declara tenir por de caure (el 72% de les dones i el 52% dels homes) i el 37% manifesta haver deixat de fer activitats per aquesta raó (el 41% de les dones i el 29% dels homes).

Veient tota aquesta allau de dades, caldria plantejar que fer, quines mesures adoptar i com enfocar-ho tot plegat.

A gran escala, és clar que la prevenció és la millor eina per fer una primer actuació: tenir uns hàbits saludables, des de l’alimentació a una activitat física moderada i continuada, revisió de l’estat dels ulls i dels peus, mantenir una vida social activa, etc. 

Però des dels centres gerontològics? Hem vist que un % considerable dels ingressos és degut a una caiguda. Veiem també per les dades de l’ESCA del 2006, que el 34% ha caigut un cop com a mínim en els centres. I també hem vist com això afecta a l’autonomia i les activitats de la vida diària, amb el 66% de la població manifestant la por a caure i el canvi que això provoca a la seva vida.

I jo em pregunto, aquesta por és només del resident? Només la pateix ell o ella? 

Sincerament crec que no, crec que la patim tothom, davant de la possibilitat que es torni a repetir una caiguda. Sovint els familiars ens verbalitzen aquesta por, es pregunten si estem segurs que pot deixar el caminador, i apareix l’eterna paradoxa de “si d’acord, que agafi el caminador, que camini, però poc, i vigilat, i observat per tothom, que no volem que torni a caure”; També tenim por el personal del centre, que amb l’afany de protegir i de cuidar, sovint ens passem de rosca i sobre protegim a la persona. Frases com: “ no s’aixequi sol”, “no faci bogeries, que si no caurà”, “avisi’m quan es vulgui aixecar, no sigui que caigui”, “posis un bolquer a la nit, i així no cal que s’aixequi a la nit per anar al lavabo, i evitarem que caigui”. Aquestes frases, també poden provocar caigudes. Sense adonar-nos, alimentem la por de caure, i minem la confiança de les persones, augmentant, sense voler, les possibilitats de caure.

És aquí on més ha de ser present la figura del fisioterapeuta. És aquí on hem de ser líders. 

Per tres motius:

.- Som els que millor coneixem l’estat físic i motriu de la persona. Treballem amb ella, sabem del seu potencial i de les seves limitacions. Per tant, som la referència a l’hora de marcar que poden fer i que no, i quines mesures cal que prengui tothom per evitar al màxim la caiguda de la persona en qüestió.

.- Som qui coneix millor els factors extrínsecs i intrínsecs de les caigudes, i sabem les mesures a prendre, de forma general, per tal de disminuir les caigudes en els nostres centres.

.- I som els que estem en contacte amb tot el personal del centre. Per tant, podem transferir la informació necessària per a que tothom estigui preparat per tal d’evitar caigudes, i el que és més important, som els que tenim la informació de com evitar la por a caure, fent que les gerocultores continuïn la nostra tasca, les 24  hores del dia.

És una tasca diària. És una tasca repetitiva. Però si volem ser referència, cal que en la prevenció de la caiguda i la por a caure, siguem al davant de tot, marcant el pas, dia rere dia.

I parlant de caigudes, i per motius obvis, escolteu a Gerard Quintana, amb el seu tema Caic   

 Hi ha coses que no es poden evitar.