Monòlegs (XIV) d’un fisioterapeuta en geriatria: ¿Treball en equip?

(Es recomana acompanyar la lectura amb The Smiths i la seva cançó “please, please, please, let me get what i want”) 

Avui parlaré d’una situació que sovint no sòl passar en el camp de la geriatria i concretament en l’àmbit de les residències privades: treballar conjuntament amb un altre fisioterapeuta...

-“QUÈ?? COM?? Au va, Gabriel!! Ciència ficció no, home!! Però que t’has pres!!! Ja us deia jo que aquest noi no esta bé......”-val, val, calma i tranquil·litat....tranquils, tranquils nois i noies, si em deixeu unes línies potser m’entendreu. 

Puc donar fe que en el món de la residència privada a vegades, només a vegades, hi poden treballar dos fisioterapeutes. Sí, la majoria de vegades no coincideixen, una va pel matí, l’altre per la tarda, però a vegades fins i tot treballen junts.

Sempre he parlat de com de sol es troba un fisioterapeuta en el món de la geriatria i com ha de desenvolupar la seva imaginació per poder adaptar la seva bateria d’exercicis, tècniques, conceptes, filosofia i caràcter al lloc on treballa. Però que passa si a més a més, ho ha d’adaptar a un company?

-“Ostres Gabriel, aquí no hi hauria d’haver problema, si els dos són fisioterapeutes...”- Ja, però precisament per ser fisioterapeutes és possible que no s’acabin d’entendre. Segurament com a persones es portaran de conya, doncs tots sabem que les fisioterapeutes som molt bones persones, però professionalment i en concepte d’abordatge, i més si no han estudiat en la mateixa universitat, veuran les coses de forma diferent.

Existeix la llegenda que diu que poses a 10 fisioterapeutes davant d’una persona amb fractura de fèmur, i els 10 faran coses diferents per tal de recuperar-la...i les 10 funcionaran, sempre i quan la fractura de fèmur estigui ben operada.

Quina imatge, no? Imagineu-vos en el món petit d’una residència de gent gran: “que si a mi la Pepi em posa l’escalfor,doncs a mi la Carme no em toca i em fa caminar tota l’estona”; ”doncs a mi només em fa massatge”; “i com és que tu em poses unes corrents i la teva companya em diu que no serveix per res?”; “és que jo sóc Bobath, doncs jo Perfetti”; jo poso kinesio, jo faig Kabat, no hi ha res com el TRAL”; “doncs no crec que res serveixi i per tant no actuo amb les persones amb deteriorament cognitiu”...i així, fins a molts més exemples...

Potser m’equivoco, però a la meva època d’universitat no em van ensenyar a treballar en equip, ni amb altres professionals, i sobretot tampoc amb els meus companys. Sé que potser sembla molt exagerat alguna de les coses que he dit, però qui hagi passat per aquesta situació sap que, d’alguna forma, ha negociat, debatut, pactat com abordar un pacient o com decidir que siguin les activitats grupals, o com treballar de forma paral·lela sense haver d’interactuar. 

És difícil posar-se d’acord quan a més a més portes temps treballant sol, o amb un concepte molt clar, però pel bé dels nostres usuaris, cal fer un esforç per acordar quina la serà la bateria d’exercicis a fer, tècniques a realitzar però sobretot, sobretot, l’orientació, la filosofia, l’objectiu principal s’ha de tenir clar i compartit...si no, mai ens prendran seriosament.

Dit tot això, us recomano l’entrada del meu amic Joaquin Hernández, http://gabriel-liesa.blogspot.com.es/2013/06/lunic-imprescindible-de-lequip.html, parlant del veritable equip d’una residència.

I com a acompanyament al final de la lectura, escoltarem a Marlango, amb “Every”