Monòlegs (XVII) d’un fisioterapeuta en geriatria: Com és que costa tant donar valor?

(Es recomana acompanyar la lectura amb Sopa de Cabra i la seva cançó “Sempre hi haurà un bon motiu”) 

El passat dissabte 30 de maig vaig tenir la sort de poder gaudir del curs organitzat pel Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, sobre bones pràctiques (BBPP) i atenció centrada en la persona (ACP), una visió des de la Fisioteràpia, i que va impartir de forma magistral en Daniel Jímenez (@danieljimenezh), fisioterapeuta i professor de la Uvic.

 

Va fer un repàs de què significa l’atenció centrada de la persona, quins canvis comporta a la nostra atenció, el que significa realment fer un treball en equip, la importància de la persona: des de la seva biografia, els seus gustos, la seva situació social, el seu històric, per tal de fer una bona anamnesi, valoració i tractament per tal de ser acordat amb  la persona, escoltant les seves expectatives i desitjos. Vam prendre de referència a la fundació Pilares, entreu a la seva web per veure millor del que estic parlant.

Lògicament, l’ACP comprèn a les persones amb deteriorament cognitiu, i vam parlar de l’eina del Dementia Care Mapping (DCM), la única eina que marca d’una forma objectiva les necessitats d’una persona amb deteriorament cognitiu. Aquí vam prendre de referència a la Fundació AlzheimerCatalunya.

Cadascú dels assistents vam sortir amb diferents BBPP que anàvem a fer en els nostres centres. I va ser aquí on em vaig adonar: Darrerament, en el món de la geriatria i les residències només es parla d’ACP i les BBPP, la seva importància, que cal implantar-les, que són imprescindibles, tothom diu que hi treballa en l’ACP...però seguim fent formació al respecte, seguim a les jornades parlant d’ella. De fet, només se’n parla d’ACP però no s’aplica, o no s’aplica del tot. Tots els que vam assistir al curs vam parlar de les deficiències dels centres on treballàvem, però sobretot de les nostres mateixes actuacions. I l’ACP fa anys, molts anys que se’n parla a fora del nostre territori.

Com és, doncs, que costa tant aplicar l’ACP? A més, es dóna la paradoxa que tothom hi està d’acord, tothom diu que comparteix al 100% els seus principis, els professionals insisteixen que volen ser atesos en un futur segons l’ACP. Aleshores? Com és que no podem canviar el model? Perquè seguim caient en el mateix parany? 

Us donaré la meva opinió: un dels eixos principals de l’ACP és donar valor. Donar valor a moltes coses: a la persona, a l’equip, a la família, als companys. És el que s’anomena empoderar, paraula molt de moda en el món sanitari (empoderar al pacient). Donar valor és donar dignitat, és donar pes a les opinions i desitjos de la persona. I això, amics meus, ens costa molt. I més quan estem convençuts que tenim raó i que la persona que tenim davant s’equivoca si no ens fa cas; i més quan estem convençuts que el company tampoc no té ni idea, i encara menys d’altres professionals sanitaris, que tampoc no tenen ni idea. Per que d’idea només en tenim nosaltres, o jo.

 I aquí arriba la segona dificultat: el pactar. No sabem pactar, ni estem acostumats a fer-ho...tampoc hi ha massa exemples a l’exterior que doni valor al pacte, però és la única eina veraç i útil que ens pot fer arribar a l’èxit: pactar amb la persona com i quin serà el tractament, quins son els objectius a assolir i com assolir-los, què és allò que el motiva i com utilitzar-lo per fer les activitats; pactar amb els companys de com farem els procediments, els grups, els abordatges, els objectius comuns, etc.

És el pacte el que ens demostrarà que donem valor a allò que fem. Donar valor és el que demostrarà que tractem amb dignitat. Serà la dignitat la que ens farà ser reconeguts. Reconeguts pels altres i per nosaltres mateixos.

I com a acompanyament al final de la lectura, escoltarem a Eels, amb “My timming is off”