Monòlegs (XVIII) d’un fisioterapeuta en geriatria: De persona a persona

(Es recomana acompanyar la lectura amb Pearl Jam i la seva cançó “Better Man”) 

Ja ha passat l'estiu. Tornem al dia a dia i a no tenir massa temps per pensar. Per això he aprofitat els moments de descans per poder-ho fer. I concretament en un formació que vaig fer a la meva residència. 

Aquesta formació versava sobre com millorar les reunions d'equip, els famosos PIAI, i enfocar-los des de la visió de l'atenció centrada a la persona. Va ser molt interessant, sobretot pel fet que vam tractar el tema de com ha d'abordar el professional a la persona, al resident.

Normalment, quan es parla d'atenció centrada en la persona, es parla de com tractar, com valorar i com interaccionar amb la persona que tenim davant, però sovint ens oblidem de nosaltres mateixos, els professionals.

Som persones els professionals? En principi sí (tot i que hi ha cada professional pel món...). I al ser persones tenim els nostres neguits, passions, pors, tristeses, alegries, etc. Sovint deixem tot això de banda quan arribem a la feina i ens posem el nostre uniforme de professional i amb ell ens relacionem amb tot el que ens envolta.

Però a l'hora de tractar amb la persona, amb el resident, només ho hem de fer des del nostre uniforme professional?

Tal com diu l'atenció centrada a la persona no hem de veure la patologia sino la persona, la famosa frase: no miris la persona amb DEMENCIA, sino la PERSONA amb demència. Però veure la persona només ho hem de fer des de la nostre vessant tècnica/professional, o també l'hem de mirar des de la nostre vessant personal? Primer hem de presentar la nostra vessant tècnica o primer la personal?

De persona a persona. Tot es basa en una relació de persona a persona: quan volem fer qualsevol tracte, acció, compra, relació. Tot té un toc humà. Si això és així, per què ens costa tant relacionar-nos amb els nostres pacients/residents/usuaris com a persones i no com a professionals? Perquè sovint primer veiem la patologia, sobretot si és un deteriorament cognitiu, i no veiem primer a la persona? 

Segurament per que tenim la tendència de només observar, valorar i actuar com a professionals i no donem temps ni espai per a que el nostre jo sigui el primer que conegui el resident.

No em refereixo a que ens presentem al resident ni que l'expliquem la nostre vida i miracles. Si no que ens tractem amb el resident de persona a persona, per tal de coneixe-la una mica més, saber que pensa, que necessita. Això costa molt si el resident parla amb un professional que només està atent al seu cos i no al que diu. 

Parlar amb un tècnic sempre costa molt, ara bé si primer parles amb una persona amable i resulta que després és un tècnic que et pot ajudar en allò que et preocupa o que et sap derivar a aquella persona que de ben segur et pot ajudar, aleshores parlar no costa. I confiar tampoc.

En definitiva, crec que abans que les persones coneguin la nostre vessant tècnica, han de veure la nostre persona. Si ho necessita, segur que la nostre vessant professional l'ajudarà al màxim i ella confiarà.

I com a acompanyament al final de la lectura, escoltarem a Vetusta Morla, amb “Los buenos”