Monòlegs (V) d’un fisioterapeuta en geriatria: l’altre coterapeuta

(Recomanable llegir l’entrada escoltant “ hot hot hot” dels The Cure)

Qui em coneixeu, i veient el títol de l’entrada,  segur que esteu pensant: mira, una altre entrada de Teràpia Assistida per animals...que pesat!! Que calli ja, home!! Sempre igual...serà que no hi ha temes...i a sobre posa la foto d’un gos...buffffff

Doncs no...no parlo de cap coterapeuta viu, ni animal ni humà (a vegades, no els sé distingir els animals dels humans...hi ha cada bèstia pel món)...parlo del coterapeuta que no s’esgota mai fins que es fon; que sempre està quan se’l necessita, sempre que hi hagi corrent; que quan creus que no hi és o creus que l’has amagat molt bé, els mateixos residents te’l demanen o et diuen on és...crec que ja sabeu de qui estic parlant...el nostre coterapeuta: l’infraroig!!! 

Sí, amics, l’infraroig: l’eina de termoteràpia indispensable en un centre gerontològic. Indispensable per tal d’alleugerir el dolor crònic de l’artrosi, artritis, dolor genèric degut a l’edat, etc...Ep!! que consti que aquests diagnòstics no els dic jo, els he sentit moltes vegades pels metges dels centres gerontològics. Sí, no tots diuen i fan el mateix, però...

I clar, paraula de metge va al cel. Que vull dir amb això? Que ja ens podem oblidar de treure-li l’escalforeta de la llum vermella (infraroig) a qualsevol resident a qui li haguem posat. Exemple de conversa:

Resident(R):.-que sí, que m’ha dit el doctor que m’anirà molt bé pel dolor

Fisioterapeuta (F): .-però Sra. Pepita, el caminar també li anirà molt bé, de fet, és el que millor li anirà

R:.- que no, no i no...calor i calor

F:.- fem una cosa, Sra. Pepita, caminem 5 cops per les paral·leles i després posem l’escalfor

R.-, no, tres

F.- Ok, 4...

R.-d’acord, 4..però després l’escalfor!! Que ho ha dit el metge”...

D’acord, l’infraroig no serveix només per regatejar passes per les paral·leles de les residents que no volen caminar, també serveix per guanyar temps: “Anem a veure, avui que tinc força gent, que li sembla Sra. Francisca si li poso 20 minuts una mica de calor i així estic amb la Sra. Victoriana, que necessita que li mogui el braç?”...encara que sigui una condemna per sempre, doncs la Sra. Francisca es farà addicte a l’infraroig, podré tenir 20 minuts per moure un braç plègic...potser 20 minuts no és massa real, posarem 15 minuts doncs caldrà fer alguna transferència més o canviar/treure un Tens.

Aaaah...i una altre funció del coterapeuta Infraroig és la de decoració: depèn de la seva forma i color farà molt maco en el petit gimnàs, al costat de la roda d’espatlla.

Sé que heu notat el to humorístic de l’entrada, i també creureu que exagero...segurament, però si penseu una mica, i parleu amb companys que es dediquin a la geriatria potser veureu que massa gràcia tampoc fa...

Us deixo amb els Pixies i la seva gran cançó “Where is my mind?”..un reflexa de la realitat

Monòlegs (IV) d’un fisioterapeuta en geriatria: Les contencions

(Recomanable llegir l’entrada escoltant “ I’m Free” dels Who...vale, molt retro però al cançó és molt bona)

Bé, crec que ja tocava parlar d’un tema que als centres geriàtrics està molt present, i que genera molt de debat i controvèrsia, en part per les diferents maneres d’enfocar l’assumpte i les derives que això comporta. Vaja, un tema candent: les contencions, ja siguin físiques i/o químiques. A més, aquest tema amb una entrada no te l’acabes..dóna per fer un bloc.

Per on començar? Com sempre faig en el meu bloc, fent-me preguntes, preguntes que de ben segur tots sabeu les respostes, però que volen reflectir el que sovint ens podem trobar en un centre geriàtric . Compte!! Ja aviso, per a que no s’ofengui ningú, que parlaré en general i assegurant que cada vegada, a més centres, el tema de la contenció és un tema parlat, controlat, vigilat i treballat amb molta cura. 

Ara bé, sé, i diria que sabem, que hi ha llocs on això no és així. O millor dit, hi ha llocs on es treballa de forma diferent. Si bé és cert que ja no es veuen contencions mecàniques fetes amb llençols, també és cert que hi ha llocs on les contencions no es revisen cada dues hores ; o un cop signats els consentiments i posades no es tornen a revisar fins passats dies i dies; o malgrat que la responsabilitat legal de la contenció recau en el metge, la decisió de posar-la no hauria de recaure en l’equip? i no com passa a vegades,que només ho decideix el metge, o l’auxiliar, o bé la família?; o milers d’exemples més del que no hauria de ser posar una contenció.

Crec que tots els que ens dediquem a la geriatria sabem que significa contenir. El principal objectiu és evitar que es produeixin caigudes, evitar al màxim que el resident es faci mal o que faci mal als demés. Realment és un mal de cap, i sovint un problema a l’hora de comunicar-li a  la família i gestionar un tema tan delicat com la limitació del moviment a una persona.

Però la solució directe és la contenció? I en cas que sigui així, la contenció ha de ser física i/o química?, existeixen altres formes de contenir, o millor dit, de prevenir la caiguda o que els resident és lesioni o lesioni als demés? Es pensa què significa físicament la contenció per a una persona que manté el patró de la marxa? La pèrdua de funcionalitat que això pot significar i el possible augment de la seva dependència

Part d’aquestes preguntes les responen els portals web de Ceoma i de cuidados dignos. Allà trobareu molta informació al respecte. Insisteixo, és una opció i una forma de treballar, per a mi, segueixen més una línia de treball que té coma centre d’atenció a la persona.

De totes formes penso que en el cas que ens ocupa, com en molts temes en general de la geriatria, hi ha una tendència màxima a generalitzar. I crec que és l’àmbit on menys es pot generalitzar. No hi ha un envelliment igual per tothom, per tant, s’ha de contenir a tothom per igual? I amb les mateixes eines?

El fet de contenir o no a una persona no ha de ser a criteri només d’un professional, ha de ser a criteri de tot l’equip. Hi ha centres on es fan reunions d’equip només per parlar de les contencions, on tota l’estructura física esta pensada per evitar posar-les, on el centre de l’atenció és la persona. 

Ha de ser complicat passar de ser un centre que posa contencions a un centre sense. Ha de ser complicat, perquè si es fa bé, requereix d’un canvi de mentalitat, procediment, organització i mètode de treball. Cal una decisió ferma i sense esquerda per aconseguir ser realment un centre lliure de contencions. Perquè fer un redreçament en sedestació per a que una persona no es pugui aixecar, és una contenció? Quan a algú se li posa una taula al davant per a que no es pugui moure, és una contenció? Des del punt de vista legal, potser no, però des del punt de vist ètic, segurament sí.

Amb aquest escrit no vull donar la sensació que sóc un anti contencions ( bé, segurament sí que ho sóc), només que penso que la contenció ha de ser la darrera opció de moltes més, i que en cas que s’hagi de posar, si us plau, revisem-la, pensem en la més idònia per a la persona i que només s’utilitzi quan cal i no per norma.

Per un moment,penseu en la situació de voler aixecar-vos i no poder fer-ho, doncs a la teva cintura tens una cingla que no t’ho permet...i no saps perquè...aquesta pot ser la situació de molts residents...

Avui us deixo amb els Mishima i una de les seves grans i curtes cançons, Guspira, estel i carícia fixeu-vos en la lletra i les imatges...

Monòlegs d’un fisioterapeuta: Impressions de “L’edat daurada”

Ahir dimarts 8 de gener, a TV3, van fer el reportatge “l’edat daurada”. Aquí hi ha l’enllaç del programa Sense Ficció: L'edat daurada Si us plau, no us el perdeu.

Veient el programa, em quedo sense paraules…de fet, hauria d’acabar aquí aquesta entrada però voldria fer un incís en la part del programa que parlen de les residències.

Per aquells que hi treballem en el sector, potser, a vegades,  ens oblidem de què significa pels nostres residents ingressar en una residència, que significa començar en un edifici nou, amb unes persones que desconeixes, amb unes persones uniformades que envaeixen la teva intimitat pel teu bé, amb uns horaris ferms, rígids; entrar dins d’un silenci rodejat de gent desconeguda...Com ho afrontaríem nosaltres? Voldríeu ingressar en els residències que treballeu?? Jo no. Grans paraules les d’en Josep Vila, psicòleg d’Alzheimer Catalunya i que tinc la gran sort de conèixer personalment i haver gaudit de grans ponències seves en diferents jornades, “entrar en una residència és dur”, “nosaltres no volem residències com les d’ara, amb l’exigència les hem de canviar”, “cal buscar coses positives de l’ ingrés, però és dur”. No es pot dir més clar.

Cal que reflexionem entre tots, pensar en les sàvies paraules del gran filòsof Francesc Torralba, que en el programa parla dels valors i el respecte cap a la gent gran; del intangible d’una cultura, la saviesa dels anys . Cal que reflexionem entre tots per cercar una solució, per cercar una nova via a un envelliment més digne, més solidari, més compartit, i potser fins i tot més humà. I no és cap crítica destructiva a la situació actual de les residències, la situació és la que és i amb ella és treballa el millor que es pot, però cal mirar endavant i no conformar-se. I la ráo principal del per què hem de reflexionar, senzillament és per la gran veritat que deia la meva àvia, la Carmeta, “tots mengem per arribar a vells. 

Us recomano seguir a les entitats @amicsgentgran i @sienacoop o @alzheimerCatalunya, com exemples a seguir en aquest sentit.

I per acabar l’entrada i començar a reflexionar sobre aquest tema, us proposo un joc que la Sra Maria Pia, sociòloga que apareix en el programa, ens va proposar als alumnes del post grau de direcció de centres gerontològics al que vaig assistir: imagineu-vos que heu d’ingressar per sempre en una residència. Heu de tancar casa vostra i marxar a la residència i només podeu portar una maleta...només una...que posaríeu dins la maleta?penseu en allò que fos imprescindible o allò que necessiteu, o el que us agrada....hi cabria en una maleta?....per cert, per aquells que teniu animals de companyia que sapigueu que aquets no hi caben mai a la maleta.....i els amics tampoc.

Mentre reflexioneu, escolteu al gran Stachmo per un món meravellós

Buscant solucions (II). Sessions grupals: I ara haig de fer un grup??

(Recomanable llegir l’entrada escoltant "Alegria" d'Antònia Font )

Encara recordo la primera vegada que en una residència, la primera en que hi vaig treballar, em van dir: “recorda que demà tens el grup”...demà tens el grup...i que carai volia dir que tenia el grup?????  

 Desesperat, vaig buscar per les notes que m’havia deixat la fisioterapeuta a la que estava substituint: grup, grup, grup...no trobava res....fins que a la darrera pàgina vaig trobar el que buscava...”grup d’activitat”...vaig respirar alleugerit...buff...ho havia trobat. I m’ho vaig posar a llegir: grup per moure tot una mica...i fins aquí. No hi havia res més, res. 

Ja podeu imaginar la meva cara al dia següent quan em vaig trobar davant de més de 20 persones, tots en estats funcionals i cognitius diferents, esperant a que jo digués alguna cosa.... 

Va ser quan vaig descobrir la gran eina del fisioterapeuta en geriatria: la imaginació. I per què? Doncs per què vaig voler cercar en els records de les classes a la universitat  de com fer un grup, com dirigir-lo, com estructurar-lo, i no vaig trobar res. Sé que ara això no és així però en la meva època no es donava la importància que té. 

Malgrat que no hi ha molta gent que defensi la fisioteràpia en grup, en el món de les residències es fa imprescindible, per tal de poder arribar a provocar un mínim de moviment voluntari en la majoria dels residents d’un centre.

Que és el més important a l’hora de determinar un grup? L’objectiu a assolir, que és vol treballar i com es vol treballar, tenint en compte les instal·lacions, material, infraestructura,  temps...vaja, tota una sèrie d’elements que exprimiran al màxim la imaginació del fisioterapeuta en geriatria.

Quina mena d’objectius? Mantenir el balanç articular i muscular? Si, sens dubte...ara bé, com ho fem? Amb exercicis analítics i monòtons? O potser amb moviments funcionals, que cerquin un moviment concret que a més a més estimuli la part cognitiva, com potser cridar un taxi, cavar al terra, saludar des d’un vaixell a la gent del port, o nedar fins a Mallorca? Hem quedo amb la segona opció.

I no ens hem d’oblidar de fer exercicis per mantenir l’equilibri tant en estàtic, asseguts,com dinàmic, dempeus, en aquells grup on els seus membres es puguin posar de peu. La respiració, la coordinació, el reconeixement del propi cos, són objectius essencials que no han de faltar en una sessió grupal.

Cal tenir present la màxima de quan més homogeni el grup, i amb un número petit (no superior a 10 persones) de residents,  millor i més efectiu serà l’estona que es dedicarà a fer un grup. Per què homogeni?? Per a que tothom pugui seguir el ritme: no és una competició, però el comparar entre els residents és la cosa més comú en una residència, i per tant, el sentiment de frustració l’hem d’allunyar al màxim possible, doncs si apareix, hem perdut la persona per a continuar en el grup. Per què un grup petit? Per poder estar més a sobre i poder fer els exercicis més analítics possible...cosa que és impossible en residències de més de 50 persones. 

 

 Que fer en residències grans? Doncs provar a fer grups diferenciats segons capacitat física, motriu i cognitiva; grups de diferent nivell on es treballaran exercicis diferents, adequats a cada nivell de grup. Sembla fàcil, però aquí cal tornar a tirar de la imaginació, per tal de buscar exercicis i moviments que siguin comuns als residents i estimular-los a moure...per exemple, les diagonals de Kabat les treballem imaginant que collim pomes i les posem en un cistell.

I quina durada? Entre 30 i 45 minuts, més que suficient. No és fàcil mantenir l’atenció i l’esforç dels residents més de 45 minuts. I cada grup fer-ho dos cops per setmana.

I que cal per dirigir el grup? Doncs ganes de passar-ho bé, distreure’s i fer-los riure...si, si, riure...és una acció que sovint escasseja en una residència, i malgrat que et coneguin com el pallasso alt i amb barba que està en el subsòl de l’edifici, és aquell que et fa riure mentre fas una mica d’exercici...i la veritat és que són pocs els que fallen a la cita...excepte quan és dia de perruqueria....amb ella perdo per golejada...coses de la residències...

Bé, vaig a pensar en un nou grup, en un nou pla per tirar endavant, com diuen els Standstill "Adelante Bonaparte"...tots els del grup porten barba...