Monòlegs d'un fisioterapeuta en geriatria

Monòlegs (I)

(Recomanable llegir l’entrada escoltant "Atmosphere" de Joy Division  )

Vaja...com passa el temps...Ja som al desembre!! I no he fet cap entrada des de l’octubre...

Algú ha retallat el mes de novembre?? Es que ja no respectem ni el calendari??...si, si , ja ho sé, jo mateix em vaig posar la soga al coll al dir que faria una entrada cada mes...però nois i noies, no ha sigut possible...tot i així, encara sóc aquí i per tant  d’avui no ha de passar....

Fa dies que li vaig donant voltes a una idea, millor dit, a com transmetre una sensació que he tingut al llarg de la meva experiència professional en residències geriàtriques: la quantitat increïble de monòlegs que feia, parlant amb mi mateix, i de diferents temes a més a més:

.- Com trobar les solucions que els meus residents em plantejaven sense tenir cap company amb qui parlar-ne. (pels qui no ho sabeu, tinc una edat ja...de fet, jo encara sóc d’aquells que estudiava sense ordinador i els professors anaven amb transparències...gent!! que el mòbil no existia!!)

.- A on buscar eines en mig de la sala petita de fisioteràpia, o d’un  immens gimnàs farcit de maquinària, on no hi havia res  que realment fos funcional, però que calia utilitzar, doncs l’empresa s’havia gastat uns diners, i jo no parava de donar voltes per trobar la millor forma per a que aquells utensilis no fessin mal i servissin per alguna cosa.

.- Com quadrar l’horari per poder atendre a més de 100 residents, amb sessions grupals e individuals...quina és la prioritat?? Com fer sessions grupals??

 .- Què significaven aquelles reaccions sobtades dels residents, que d’un dia per un altre canviaven tant en funcionalitat i caràcter...finalment vaig saber que podrien ser degudes a  infeccions d’orina, canvis de medicació, o fins i tot a alguna visita d’un familiar no massa agradable.

 .- Monòlegs per saber com es feien anar aquelles màquines infernals que feien aixecar la gent de la cadira o del llit....les grues!! A la universitat no en vaig veure cap...i després, a la feina, tenia que ser jo que ensenyes a fer-la anar...Déu meu!!!

 Curiosament, en aquella època en que no existia el Twitter ni el Whats, vaig tenir molta sort de coincidir amb grans professionals, que em van ensenyar grans coses: l’Ester neuropsicòloga, que em va ensenyar a entendre les demències, a la Neus terapeuta ocupacional, amb la qual vaig entendre a la perfecció les ajudes tècniques i el treball en equip, a la Frida educadora social amb la qual vaig comprendre els desitjos i anhels de la gent gran, i sense dubte, l’Eulàlia que em va ajudar a veure que era l’empatia, la comunicació amb les persones que patien demència, i a treure’m els prejudicis i estereotips i veure a les persones grans tal com són: persones amb desitjos, amb pors, amb anhels...

Com veieu, no parlo de cap fisioterapeuta...van venir després, i gràcies a la comissió de geriatria del Col·legi, vaig descobrir altres fisioterapeutes que s’hi dediquen...NO estava sol!!

Avui en dia, tot ha canviat...o potser no tant: tinc alumnes de pràctiques que mai han vist una grua; les sales de fisioteràpia de les residències geriàtriques, grans o petites, continuen plenes de maquinària buida de funcionalitat; el fisioterapeuta que hi treballa continua treballant sol, sense cap més company i atenent a més de 100 persones dependents; millor no parlar de les condicions econòmiques ni de la merda del conveni; continuem desconeixen als professionals que ens envolten i que ens poden ajudar a ser millor professionals i també persones...en fi...

Ep! Si que ha canviat una cosa...la possibilitat de consultar amb fisioterapeutes d’arreu, com demostren dia a dia els companys del twitter, bojos de la fisioteràpia com en Carlos, l’Eduardo, l’Aguililla, en David, en Raúl....ara només falta que els que ens  dediquem a la geriatria parlem i ens fem sentir.

Com diuen els, Mumford@sons "I will wait", t’esperaré...per compartir idees de geriatria.

Salutacions.