(Recomanable llegir l’entrada escoltant
Talking Heads amb el seu “Once in a lifetime”).
Avíam... vaig obrir el correu... ah, mira tinc
un mail d’un casal... anem a llegir-ho: “Benvolgut Gabriel, bla, bla, bla. Ens agradaria que fessis un
taller pels nostres usuaris del casal sobre la prevenció i promoció de la
salut. Ho faríem el bla, bla, bla...” Ostres, que bé! Un casal que demana a un
fisioterapeuta que faci una xerrada per gent gran i promoció de la salut,
collonut!!
Però com ho faig? Quanta gent assistirà? De què
parlo? Faig un ppt o millor no? Tindran pc i projector? Català o castellà?, em
comenten en el mail que la durada és d’una hora, faig tota l’hora de xerrameca
o m’arrisco a fer alguna cosa pràctica? I si faig alguna cosa pràctica, què
faig?
No sé a vosaltres, però quan em va passar per
primer cop aquesta situació, em vam venir al cap totes aquestes preguntes. Ara bé, el que més em preocupava eren dues coses: fer el ridícul (un paio
de dos metres, vermell com un tomàquet i sense que li surtin les paraules fa
molt el ridícul) i que allò que volia dir s’entengués, arribés i que es posés
en pràctica. Tot un repte!!
Vaig voler tirar dels apunts
universitaris... comunicació... bé, no tenia res... millor dit, jo no vaig rebre res a
la universitat sobre això... molt bé, anem a buscar un altre lloc.
Vaig tenir sort... a la meva parella feia poc
que li havien regalat un llibre sobre les claus de la comunicació: “L’illa dels
5 fars” de Ferran Ramón-Cortés. L’autor, utilitzant els cinc fars de Menorca,
explica quins són els 5 punts bàsics de la comunicació. Vaig llegir-lo amb
molta atenció per tal de poder aplicar al meu taller:
1.- Un
únic gran missatge: l’autor insisteix molt que en la nostra xerrada
quedi clar quin és el missatge, quina és la idea que volem que els nostres
oients tinguin clar. En fisioteràpia tenim una gran frase: “el moviment és vida”,
aquest ha de ser el gran missatge, sobretot en relació al que parlàvem de la
promoció de la salut. Vaig utilitzar aquest missatge per construir el taller.
2.- Explicat de forma memorable: l’autor
ens aconsella fugir de la literalitat i explicar les coses tal i com ens
surten a nosaltres, evitant llegir, i sobretot de forma que perduri en el
temps. I no hi ha millor manera que una cosa perduri, que haver-la viscut. Per
tant, estava clar que per la meva xerrada tindria un part important pràctica,
per tal que reforcés la idea principal.
3.- Amb un llenguatge que connecti:
estava clar. Si volia que les persones que assistissin al taller entenguessin
alguna cosa, m’havia d’oblidar de parlar de forma massa tècnica, i caldria
fer-ho des d’un llenguatge que fos planer, posant exemples, i sent molt
descriptiu.
4.- Tenint en compte que el missatge que
val és el que capta la gent: L’autor insisteix molt en que en una xerrada
es poden donar molts missatges, tant verbals com no verbals, per tant és molt
important copsar al públic, per veure les seves reaccions, mirar als interlocutors.
Una cosa que he aprés amb el temps és que el riure és un bon ajudant per saber
si el teu públic ha connectat o no. És molt important està atent a les
reaccions de la gent per tal d’adaptar el teu discurs i que el missatge
principal, el únic gran missatge, arribi als presents al taller.
5.- Convidant enlloc de convèncer: I
això només es pot fer, segons l’autor, mostrant-nos convençuts d’allò que diem.
No es tracta de convèncer als demés, si no de mostrar que tu estàs convençut, i
així convidar a que acceptin el missatge i es convencin. I a més a més, des de
l’entusiasme. Insisteix, l’autor, que cal provocar emocions. La clau de la
comunicació és l’emoció.
I va ser llegint aquest darrer punt, que vaig
pensar en els comunicadors que més m’han impactat, i em van venir al cap tres
noms: l’Eulàlia Cucurella, presidenta de la Fundació Alzheimer Catalunya, que
vaig tenir la sort de tenir-la com a professora en un post grau, i que només
utilitza fotografies en les seves presentacions, emocionant en cada una d’elles.
En Lluis Puig, @Fisioinquiet, ja sigui en jornades, o a la televisió, a la
ràdio, o en els seus llibres, sempre et convenç, et creus tot allò que et transmet,
doncs neix de la passió que sent per la professió. I en Jordi Pujol,
fisioterapeuta, que en les seves xerrades sobre l’empatia, et parla des del
seus sentiments, deixant clar, sempre, el gran missatge de la necessitat de l’empatia
per la feina diària.
Ja porto unes quantes xerrades en diversos
tallers, i sempre he intentat tant seguir els cinc punts clau de la
comunicació, com l’exemple de les tres persones que he comentat abans. I he
comprovat una cosa: n’hi ha que neixen amb estrella i n’hi ha que naixem
estrellats...la gent riu a les meves xerrades, però no sé si algú es mou.
I el color vermell no em fuig de la cara....
Per acabar l’entrada d’avui, que us sembla
escoltar als James amb “Sometimes”?
