Monòlegs (VII) d’un fisioterapeuta en geriatria: no sé que fer....

(Es recomana acompanyar la lectura amb la cançó de Comptine d’un autré été de Yann Tiersen)

Aquesta frase de “no sé que fer” és segurament la frase que un fisioterapeuta en geriatria ha pronunciat més vegades en la seva trajectòria professional, sobretot en els seus inicis.

 Quan un surt de la Universitat, almenys a la meva època, surts amb tota una sèrie de procediments, protocols, temps de tractament, maniobres, etc, que t’han assegurat que són els que has de fer servir, complir i de més.

Amb aquesta motxilla, amb tot aquest arsenal, el fisioterapeuta va disposat a tot... Aleshores aterra en una residència geriàtrica, i té el primer contacte amb la realitat, pràctiques a banda (a les pràctiques un ja s’adona que el que s’explica no té massa a veure amb la realitat), i la patacada és gran.

Primer, l’espai on has de fer la fisioteràpia no té res a veure amb el que t’han explicat o has vist en altres llocs, doncs a vegades ni espai tens. 

La famosa roda d’espatlla governa el gimnàs, amb la seva presència imperial, de timó de vaixell pirata, i t’imagines sent el capità Sparrow pilotant “la Perla Negra”.  Et trobes la taula de mans canadenca, que no la pots adaptar per enlloc i que et pren una d’espai del gimnàs inimaginable. Aquell infraroig que s’aguanta amb filferros, i que enrampa cada vegada que el poses en funcionament.

Però el que més desespera, al principi, són els residents. Però no pels residents en si, sinó per les patologies que presenten, sovint innumerables e innombrables, amb una medicació que afecta a les seves capacitats motrius, que fins que no investigues, no saps que determinats medicaments les poden provocar.

I t’adones que tot allò que has après, ho has d’adaptar, deixar de fer o bé inventar-te alguna cosa per tal de poder fer allò que el resident necessita.

Però la vegada que més pronuncies la maleïda frase de “no sé que fer” és quan et trobes davant d’un resident que precisa recuperar la marxa, però resulta que té un deteriorament cognitiu avançat. Li parles i no et contesta, potser ni et mira. Vas mobilitzant les extremitats, li fas massatge de derivació, i el resident sembla que no s‘adoni. Li dones ordres senzilles per a que activi el quàdriceps, o el gluti, o que faci un moviment voluntari, o que faci alguna cosa, per Déu!!...i no ho fa, es queda passiu, o a vegades s’agita, i no vol que el toquis...i la frase ressona i ressona en el teu cap...no sé que fer...

No hi ha cap fórmula màgica, o si més no, jo no l’he trobat. El que tinc clar es que no li puc demanar accions que no pot processar o executar donat la seva alteració cognitiva. Sé que he de buscar estímuls que el facin moure: a vegades indicar-li que hem d’anar a un altre lloc, o bé que hem d’anar a dinar, comprar, obrir la parada, pentinar un gos, collir fruita, el que li sigui més familiar per tal de poder-lo fer reaccionar.

Sé que m’haig d’adaptar a la seva velocitat, a com es senti en aquest moment, a no forçar, a acompanyar al moviment. M’he d’adaptar jo a ell i no al revés. He de fer l’esforç de veure la persona i no la malaltia, per tal de poder connectar amb ella. I he de saber que el que em funciona un dia, és molt possible que a l’endemà no em funcioni i hagi de buscar altres alternatives...I tornem a aquella paraula que sempre dic que ha de tenir un fisioterapeuta en geriatria i que no t’ensenyen a la universitat, almenys quan jo estudiava, la famosa imaginació.

És té la sensació, sovint, que el fisioterapeuta que treballa en geriatria està molt sol. Però crec que això està canviant: cada vegada treballem més en equip amb la resta de professionals de les residències i el món del 2.0 està fent que els fisioterapeutes ens coneguem més i connectem més, transferint coneixement i experiències entre nosaltres, fent que la frase “no sé que fer” soni cada vegada menys.

Gràcies a tots aquells i aquelles que ho féu possible, us dedico aquesta cançó de Xavier Rudd, Time to Smile.