(Es recomana acompanyar la lectura amb The
Smiths i la seva cançó “please, please, please, let me get what i want”)
Avui parlaré d’una situació que sovint no sòl
passar en el camp de la geriatria i concretament en l’àmbit de les residències
privades: treballar conjuntament amb un altre fisioterapeuta...
-“QUÈ?? COM?? Au va, Gabriel!! Ciència ficció
no, home!! Però que t’has pres!!! Ja us deia jo que aquest noi no esta bé......”-val,
val, calma i tranquil·litat....tranquils, tranquils nois i noies, si em deixeu
unes línies potser m’entendreu.
Puc donar fe que en el món de la residència
privada a vegades, només a vegades, hi poden treballar dos fisioterapeutes. Sí,
la majoria de vegades no coincideixen, una va pel matí, l’altre per la tarda, però
a vegades fins i tot treballen junts.
Sempre he parlat de com de sol es troba un
fisioterapeuta en el món de la geriatria i com ha de desenvolupar la seva
imaginació per poder adaptar la seva bateria d’exercicis, tècniques, conceptes,
filosofia i caràcter al lloc on treballa. Però que passa si a més a més, ho ha
d’adaptar a un company?
-“Ostres Gabriel, aquí no hi hauria d’haver
problema, si els dos són fisioterapeutes...”- Ja, però precisament per ser
fisioterapeutes és possible que no s’acabin d’entendre. Segurament com a
persones es portaran de conya, doncs tots sabem que les fisioterapeutes som
molt bones persones, però professionalment i en concepte d’abordatge, i més si
no han estudiat en la mateixa universitat, veuran les coses de forma diferent.
Existeix la llegenda que diu que poses a 10
fisioterapeutes davant d’una persona amb fractura de fèmur, i els 10 faran
coses diferents per tal de recuperar-la...i les 10 funcionaran, sempre i quan
la fractura de fèmur estigui ben operada.
Quina imatge, no? Imagineu-vos en el món petit
d’una residència de gent gran: “que si a mi la Pepi em posa l’escalfor,doncs a
mi la Carme no em toca i em fa caminar tota l’estona”; ”doncs a mi només em fa
massatge”; “i com és que tu em poses unes corrents i la teva companya em diu
que no serveix per res?”; “és que jo sóc Bobath, doncs jo Perfetti”; jo poso
kinesio, jo faig Kabat, no hi ha res com el TRAL”; “doncs no crec que res
serveixi i per tant no actuo amb les persones amb deteriorament cognitiu”...i
així, fins a molts més exemples...
Potser m’equivoco, però a la meva època d’universitat
no em van ensenyar a treballar en equip, ni amb altres professionals, i
sobretot tampoc amb els meus companys. Sé que potser sembla molt exagerat
alguna de les coses que he dit, però qui hagi passat per aquesta situació sap
que, d’alguna forma, ha negociat, debatut, pactat com abordar un pacient o com
decidir que siguin les activitats grupals, o com treballar de forma paral·lela sense
haver d’interactuar.
És difícil posar-se d’acord quan a més a més
portes temps treballant sol, o amb un concepte molt clar, però pel bé dels
nostres usuaris, cal fer un esforç per acordar quina la serà la bateria d’exercicis
a fer, tècniques a realitzar però sobretot, sobretot, l’orientació, la filosofia,
l’objectiu principal s’ha de tenir clar i compartit...si no, mai ens prendran
seriosament.
Dit tot això, us recomano l’entrada del meu
amic Joaquin Hernández, http://gabriel-liesa.blogspot.com.es/2013/06/lunic-imprescindible-de-lequip.html,
parlant del veritable equip d’una residència.
