(Es recomana acompanyar la lectura amb Sopa de Cabra i la seva cançó “Sempre hi haurà un bon motiu”)
El passat dissabte 30 de maig vaig tenir la
sort de poder gaudir del curs organitzat pel Col·legi de Fisioterapeutes de
Catalunya, sobre bones pràctiques
(BBPP) i atenció centrada en la persona
(ACP), una visió des de la Fisioteràpia, i que va impartir de forma magistral
en Daniel Jímenez (@danieljimenezh), fisioterapeuta i professor de la Uvic.
Va fer un repàs de què significa l’atenció
centrada de la persona, quins canvis
comporta a la nostra atenció, el que
significa realment fer un treball en equip, la importància de la persona: des
de la seva biografia, els seus gustos, la seva situació social, el seu històric,
per tal de fer una bona anamnesi, valoració i tractament per tal de ser acordat
amb la persona, escoltant les seves
expectatives i desitjos. Vam prendre de referència a la fundació Pilares,
entreu a la seva web per veure millor del que estic parlant.
Lògicament, l’ACP comprèn a les persones amb
deteriorament cognitiu, i vam parlar de l’eina del Dementia Care Mapping (DCM),
la única eina que marca d’una forma objectiva les necessitats d’una persona amb
deteriorament cognitiu. Aquí vam prendre de referència a la Fundació AlzheimerCatalunya.
Cadascú dels assistents vam sortir amb
diferents BBPP que anàvem a fer en
els nostres centres. I va ser aquí on em vaig adonar: Darrerament, en el món de
la geriatria i les residències només es parla d’ACP i les BBPP, la seva
importància, que cal implantar-les, que són imprescindibles, tothom diu que hi
treballa en l’ACP...però seguim fent
formació al respecte, seguim a les jornades parlant d’ella. De fet, només se’n
parla d’ACP però no s’aplica, o no s’aplica
del tot. Tots els que vam assistir al curs vam parlar de les deficiències dels
centres on treballàvem, però sobretot de les nostres mateixes actuacions. I l’ACP fa anys, molts anys que se’n parla
a fora del nostre territori.
Com és, doncs, que costa tant aplicar l’ACP? A més, es dóna la paradoxa que tothom hi
està d’acord, tothom diu que comparteix al 100% els seus principis, els
professionals insisteixen que volen ser atesos en un futur segons l’ACP.
Aleshores? Com és que no podem canviar el model? Perquè seguim caient en el
mateix parany?
Us donaré la meva opinió: un dels eixos
principals de l’ACP és donar valor.
Donar valor a moltes coses: a la persona, a l’equip, a la família, als
companys. És el que s’anomena empoderar,
paraula molt de moda en el món sanitari (empoderar al pacient). Donar valor és
donar dignitat, és donar pes a les opinions i desitjos de la persona. I això,
amics meus, ens costa molt. I més
quan estem convençuts que tenim raó i que la persona que tenim davant s’equivoca
si no ens fa cas; i més quan estem convençuts que el company tampoc no té ni
idea, i encara menys d’altres professionals sanitaris, que tampoc no tenen ni
idea. Per que d’idea només en tenim nosaltres, o jo.
I aquí
arriba la segona dificultat: el pactar.
No sabem pactar, ni estem acostumats a fer-ho...tampoc hi ha massa exemples a l’exterior
que doni valor al pacte, però és la única
eina veraç i útil que ens pot fer arribar a l’èxit: pactar amb la persona com i quin serà el tractament, quins
son els objectius a assolir i com assolir-los, què és allò que el motiva i com utilitzar-lo
per fer les activitats; pactar amb els companys de com farem els procediments,
els grups, els abordatges, els objectius comuns, etc.
És el pacte
el que ens demostrarà que donem valor a allò que fem. Donar valor és el que demostrarà que tractem amb dignitat. Serà la dignitat la que ens farà ser
reconeguts. Reconeguts pels altres i
per nosaltres mateixos.
I com a acompanyament al final de la lectura,
escoltarem a Eels, amb “My timming is off”
