(Es recomana acompanyar la lectura amb Bunbury
i “San Cosme i San Damian”)
És una paraula i un terme que sentim sovint en
el nostre àmbit de treball: La fragilitat.
Es defineix, de forma general, com un estat de
vulnerabilitat de la persona gran, la qual li pot provocar un major risc
d’aparició de processos patològics. O
sigui, que tenim la persona més exposada a patir malalties, tenir més
hospitalitzacions,caigudes...
Tal i com expliquen els autors d’aquest
article de l’Institut de l’Envelliment, no existeix un consens per a definir la
fragilitat ni per a diagnosticar-la, però sí que hi ha una tendència a seguir
els criteris de Fried: pèrdua de pes, debilitat muscular, fatiga, lentitud de
la marxa i baix nivell d’activitat física.
Si la persona compleix dos d’aquests criteris
és considera que està en un estat prefràgil. Si la persona en compleix tres o
més es considera fràgil. Tenint en compte aquests criteris, quants dels nostres
residents són fràgils? Em sembla que un número molt important...
Els autors cometen que la prevalença és entre
un 10 i un 27% de les persones grans i més freqüent en dones. Tinc la sensació
que en les nostres residències, aquest % ha d’augmentar.
Però que és el més important d’aquest article?
Doncs que determina que la millor eina per prevenir i tractar la fragilitat és
l’activitat física, donat que millora la massa muscular i la força, manté la
funcionalitat, així com manté el rendiment cognitiu i actua contra la
depressió.
Per tant, i tenint en compte la població d’una
residència geriàtrica, qui millor que nosaltres, els fisioterapeutes, per
actuar contra la fragilitat. Com d’important esdevé la nostra figura, no tan
sols en el tractament, si no en la prevenció, clau en una residència de gent
gran.
Però com ens ho fem? No us heu trobat mai amb
la lluita constant per tal de que un resident es mogui, i la resposta de “deixa’l,
pobret, que no cal que es mogui”, “no veus que està molt delicat” o “amb lo
vellet que està, millor que no facis res”? Estic convençut que ha de ser una
conversa constant que heu de mantenir amb d’altres professionals, cuidadors i
cuidadores, familiars i, fins i tot amb els mateixos residents.
Tenint en compte aquest article que us he
comentat, com tant d’altres, el que queda clar és que el MOVIMENT ÉS VIDA. Per
tant, hem de donar moviment, voluntari, atractiu, funcional, amè, i adaptat a
la persona, per tal de poder trencar el cercle viciós de la fragilitat, i
treure-li tant de respecte i por que provoca la mateixa paraula entre els
nostres companys i familiars dels residents.
I pensant que fins i tot els àngels ploren, com
diuen els Estupidah Erika a “Els àngels ploren així”
