Buscant solucions (II). Sessions grupals: I ara haig de fer un grup??

(Recomanable llegir l’entrada escoltant "Alegria" d'Antònia Font )

Encara recordo la primera vegada que en una residència, la primera en que hi vaig treballar, em van dir: “recorda que demà tens el grup”...demà tens el grup...i que carai volia dir que tenia el grup?????  

 Desesperat, vaig buscar per les notes que m’havia deixat la fisioterapeuta a la que estava substituint: grup, grup, grup...no trobava res....fins que a la darrera pàgina vaig trobar el que buscava...”grup d’activitat”...vaig respirar alleugerit...buff...ho havia trobat. I m’ho vaig posar a llegir: grup per moure tot una mica...i fins aquí. No hi havia res més, res. 

Ja podeu imaginar la meva cara al dia següent quan em vaig trobar davant de més de 20 persones, tots en estats funcionals i cognitius diferents, esperant a que jo digués alguna cosa.... 

Va ser quan vaig descobrir la gran eina del fisioterapeuta en geriatria: la imaginació. I per què? Doncs per què vaig voler cercar en els records de les classes a la universitat  de com fer un grup, com dirigir-lo, com estructurar-lo, i no vaig trobar res. Sé que ara això no és així però en la meva època no es donava la importància que té. 

Malgrat que no hi ha molta gent que defensi la fisioteràpia en grup, en el món de les residències es fa imprescindible, per tal de poder arribar a provocar un mínim de moviment voluntari en la majoria dels residents d’un centre.

Que és el més important a l’hora de determinar un grup? L’objectiu a assolir, que és vol treballar i com es vol treballar, tenint en compte les instal·lacions, material, infraestructura,  temps...vaja, tota una sèrie d’elements que exprimiran al màxim la imaginació del fisioterapeuta en geriatria.

Quina mena d’objectius? Mantenir el balanç articular i muscular? Si, sens dubte...ara bé, com ho fem? Amb exercicis analítics i monòtons? O potser amb moviments funcionals, que cerquin un moviment concret que a més a més estimuli la part cognitiva, com potser cridar un taxi, cavar al terra, saludar des d’un vaixell a la gent del port, o nedar fins a Mallorca? Hem quedo amb la segona opció.

I no ens hem d’oblidar de fer exercicis per mantenir l’equilibri tant en estàtic, asseguts,com dinàmic, dempeus, en aquells grup on els seus membres es puguin posar de peu. La respiració, la coordinació, el reconeixement del propi cos, són objectius essencials que no han de faltar en una sessió grupal.

Cal tenir present la màxima de quan més homogeni el grup, i amb un número petit (no superior a 10 persones) de residents,  millor i més efectiu serà l’estona que es dedicarà a fer un grup. Per què homogeni?? Per a que tothom pugui seguir el ritme: no és una competició, però el comparar entre els residents és la cosa més comú en una residència, i per tant, el sentiment de frustració l’hem d’allunyar al màxim possible, doncs si apareix, hem perdut la persona per a continuar en el grup. Per què un grup petit? Per poder estar més a sobre i poder fer els exercicis més analítics possible...cosa que és impossible en residències de més de 50 persones. 

 

 Que fer en residències grans? Doncs provar a fer grups diferenciats segons capacitat física, motriu i cognitiva; grups de diferent nivell on es treballaran exercicis diferents, adequats a cada nivell de grup. Sembla fàcil, però aquí cal tornar a tirar de la imaginació, per tal de buscar exercicis i moviments que siguin comuns als residents i estimular-los a moure...per exemple, les diagonals de Kabat les treballem imaginant que collim pomes i les posem en un cistell.

I quina durada? Entre 30 i 45 minuts, més que suficient. No és fàcil mantenir l’atenció i l’esforç dels residents més de 45 minuts. I cada grup fer-ho dos cops per setmana.

I que cal per dirigir el grup? Doncs ganes de passar-ho bé, distreure’s i fer-los riure...si, si, riure...és una acció que sovint escasseja en una residència, i malgrat que et coneguin com el pallasso alt i amb barba que està en el subsòl de l’edifici, és aquell que et fa riure mentre fas una mica d’exercici...i la veritat és que són pocs els que fallen a la cita...excepte quan és dia de perruqueria....amb ella perdo per golejada...coses de la residències...

Bé, vaig a pensar en un nou grup, en un nou pla per tirar endavant, com diuen els Standstill "Adelante Bonaparte"...tots els del grup porten barba...