Translate

divendres, 22 de març del 2013

Monòlegs (VI) d’un fisioterapeuta en geriatria: el PIAI...ein?



(Es recomana acompanyar la lectura amb la cançó de Supertramp “Take the way long home”)

Va, sigueu francs...a mi és el que em va passar...”perdona Gabriel, recorda que demà a les 13h tenim el PIAI”, resposta ràpida: “si, si, ho tinc present”, resposta per dins:”Ein? PI que? I això de què va?”...Sort que amb la psicòloga em portava bé i li tenia confiança, “Ep, Esther, perdona, que la TS m’ha dit que demà tenim el PIAI i...vaig una mica perdut”, resposta de l’Esther: “no et preocupis, no ets el primer”.
I em va dir el que era el PIAI: “pla d’intervenció d’atenció integral, o dit d’una altre forma, reunió dels tècnics per parlar de determinats residents”.

Amb el pas del temps he vist i he fet PIAIs molt diversos i de molts colors: normalment es realitza un cop per setmana i sòl durar al voltant de les dues hores. És un moment en que l’equip d’atenció directa es pot trobar per tal de debatre l’estat dels residents. Normalment, cada resident té uns dos PIAI’s a l’any. Dic normalment, per que en el món de la geriatria, la normalitat és una bé escàs
En el PIAI serveix per detectar els punts febles i forts del resident, donar el punt de vista de cada professional, parlar de l’adaptació del resident al centre, les seves relacions socials i familiars, el seu estat funcional, etc.
És una bona eina per tal que tothom conegui l’estat biopsicosocial de cada resident i posar-hi les mesures més adients i necessàries per a que el seu estat es mantingui, o millori, si és el cas.
Però realment és útil? A tot arreu, sigui com sigui la residència, es fa? I si es fa, participa tothom? I es fa igual a tot arreu?...Com podeu imaginar, la resposta a totes les preguntes és no: no és útil, perquè sovint, no s’utilitza bé; no a tot arreu es fa, les residències petites no solen fer-ho; no a tot arreu participen tots els professionals que interacciones amb el resident; i no es fa igual a tot arreu. Però anem a respondre les preguntes una a una.
L’objectiu principal d’un PIAI es marcar una pla d’intervenció per a un resident concret, partint de la base de les necessitats del mateix resident, que poden ser canviants. És per aquest motiu que cal fer-ho cada 6 mesos o si hi hagut una alteració aguda del seu estat, ja sigui una caiguda, una operació, un procés de dol, etc. 

Que sòl passar? Doncs que cada professional diu la seva valoració, com el veu, i els objectius que es marca. Fins aquí perfecte, però normalment no es treu una conclusió, un objectiu comú a tenir en compte per tots els professionals. Exemple: Sra. que ha sofert una caiguda amb fractura de fèmur. Torna de l’hospital podent fer la bipedestació, amb una nafra, petiteta però nafra, al sacre ( els que treballeu a l’hospital no us enfadeu, però sovint ens arribem amb petites nafres, només ho dic com a comentari); mostra certa desorientació espaial i temporal, i se la veu força més apagada que abans, menys participativa i requereix d’ajuda en les AVDB. Molt bé, aquí la fisioterapeuta, la T.O, el metge, la infermera, la psicòloga, l’animadora diran la seva, marcaran el seus objectius i els seus tractaments..però quin és l’objectiu principal? Quina ha de ser la preocupació, el fet diferencial que tothom haurà de tenir en compte com a prioritari? L’activació, el tornar a l’estat anterior a la fractura, no? I això és només cosa de la fisioterapeuta? No, ha de ser de tothom, doncs si la persona s’activa, millorarà la nafra, estarà més animada, més participativa i lògicament la fractura millorarà.
És un exemple molt general, i amb informació parcial, però és important que tot l’equip tingui clar quin és l’objectiu prioritari, i treballar en conjunt. No ens podem quedar només amb la nostra valoració i tractament, això es dóna per suposat que ho farem, cal fer un pas més enllà per a que en el PIAI surti un veritable objectiu comú, una fita compartida per tot l’equip del centre. Si es fa així serà útil.

I per a que així sigui, és vital que participi tothom. I aquí responc a la tercera pregunta. Si no participa tot l’equip, inclosa la gerocultora (que és qui sol tenir la màxima informació del resident) i si potser gerocultores de diferents torns, no tindrem tota la informació. I el que és pitjor, no es transmetrà a la resta de persones que no han estat la PIAI. I això és vital, sense la informació no es pot treballar.
A tot arreu es fa? Doncs per desgràcia no. En les residències petites, a vegades, degut a que els professionals no coincideixen, el PIAI es fa sobre paper, però sense arribar a un consens d’objectius, provocant que el PIAI perdi tot el sentit.
I com ve sabreu aquells que us hi dediqueu, no a tot arreu es fa igual. Si bé és cert que la Generalitat marca un PIAI tipus, i que hi ha aplicacions informàtiques, com ara el Resiplus, amb una plantilla per omplir-los, la sistemàtica no és la mateixa. I crec, personalment, que caldria fer un esforç i homogeneïtzar la forma de treballar el PIAI...per a que tothom ho tingui clar.
Perdoneu,a cabo aquí, vaig a la reunió del PIAI,...us deixo gaudint del silenci amb els Depeche Mode.



Bona setmana Santa,

diumenge, 24 de febrer del 2013

Buscant solucions (III): traspassar el coneixement: clau de l’èxit del tractament??




(Recomanable llegir l’entrada escoltant “Loosing my religion” de REM)

Estic segur que a vosaltres us ha de passar una cosa semblant. Aquell neguit, aquella veueta de la consciència, que a les nits, quan tot resta en silenci, et pregunta “estàs segur?”, “creus que ho estaran fent?”, “t’has explicat bé?”.

Normalment aquesta veueta et persegueix tot el cap de setmana, perquè de la situació que parlo es dóna els divendres, majoritàriament després de dinar...És aquell ingrés urgent, que l’hospital es treu de sobre per a tenir un llit més pel cap de setmana. Sòl ser una fractura de fèmur operada que en principi ja ha fet una mica de marxa a l’hospital, o bé un fractura de branques isquiopubianes que en principi fa bipedestació, o bé un accident vascular cerebral amb, teòricament, control de tronc.

Del que sempre es tracta, no ho oblidem, és d’una persona gran que de cop i volta li ha canviat la vida i està força desorientada.


Doncs bé, acaba d’arribar el ingrés i el fisioterapeuta l’ha de valorar, decidir quin tipus d’ajuda tècnica precisa, en cas que no la porti de l’hospital (que catxondo!!! Que la porti de l’hospital...jejejejeje), i marcar les pautes de mobilització pel cap de setmana....I aquí hi ha el problema: el marcar les pautes. 


 Cal explicar-se molt bé per escrit, doncs les pautes s’han d’escriure en el famós “parte”, sigui en llibreta o en ordinador, per a que les persones que treballaran el cap de setmana, i que segurament no han coincidit amb el fisioterapeuta el divendres i que no veuran a la persona nova fins que entrin a treballar, entenguin bé que vol dir vigilar amb la transferència de sedestació a bipedestació, o que no pot fer una càrrega total, o que cal que la mà plègica estigui ben recolzada.


 Crec que és difícil per dos motius claus: el primer és la poca base formativa de les persones gerocultores. I amb això vull que se m’entengui bé: són persones que reben una formació, que sòl ser d’un any, o de 6 mesos, on se’ls hi explica les coses més importants per atendre a persones grans. Estic convençut de la bona fe i voluntat de totes les gerocultores, però crec sincerament que hi ha una manca important de formació en l’aspecte de com mobilitzar als residents, com estimular-los en el moviment i en la funcionalitat. Segurament hi ha pocs fisioterapeutes en aquestes formacions.

El segon motiu: els fisioterapeutes no sabem comunicar. Així de clar; no rebem formació per a transmetre coneixement, per  comunicar depenent del públic que tenim davant, per adaptar el nostre discurs.
I aquesta part és importantíssima, si volem no sentir la veueta del cap de setmana, que et fa que estiguis neguitós i amb els dits creuats, fins que el dilluns, al llegir el “parte” veus que no ha passat res.
Penso que una clau important de l’èxit del nostre tractament és la seva continuació al llarg de les 24 hores del dia. Tots sabeu que amb el temps d’una sessió de fisioteràpia en una residència, la persona no es rehabilitarà. Precisa d’un tractament continuat, d’unes pautes d’actuació que només la poden continuar les gerocultores, les dels diferents torns són les que ens poden ajudar a assolir l’èxit. 



I per això és important que dediquem part de la nostra jornada laboral a ensenyar, a transmetre informació cap a les gerocultores, per totes les vies possibles: des de la formació presencial en grup, o bé formació in situ, individual, ajudant a fer transferències reals, amb els mateixos residents, també estant amb elles a les plantes i realitzar l’acompanyament de la marxa, etc. Parlant el seu llenguatge, sense massa tecnicismes o introduint-los paulatinament, mostrant com millorar la seva feina d’una manera pràctica, no només llegint uns manuals.

El secret és la constància, el insistir dia a dia fins que elles interioritzin el que expliquem. No és fàcil... de fet jo encara no ho he aconseguit del tot...però suposo que un dia deixaré de sentir la maleïda veueta. 
També la clau podria ser que el fisioterapeuta sigui present en la residència el cap de setmana..penseu-hi, si volem ser importants, hem de ser presents...com infermeria.


Per acabar l’entrada d’avui, no hi ha res millor que escoltar el "Karma Police" de Radiohead.

dijous, 31 de gener del 2013

Monòlegs (V) d’un fisioterapeuta en geriatria: l’altre coterapeuta



(Recomanable llegir l’entrada escoltant “ hot hot hot” dels The Cure)



Qui em coneixeu, i veient el títol de l’entrada,  segur que esteu pensant: mira, una altre entrada de Teràpia Assistida per animals...que pesat!! Que calli ja, home!! Sempre igual...serà que no hi ha temes...i a sobre posa la foto d’un gos...buffffff

Doncs no...no parlo de cap coterapeuta viu, ni animal ni humà (a vegades, no els sé distingir els animals dels humans...hi ha cada bèstia pel món)...parlo del coterapeuta que no s’esgota mai fins que es fon; que sempre està quan se’l necessita, sempre que hi hagi corrent; que quan creus que no hi és o creus que l’has amagat molt bé, els mateixos residents te’l demanen o et diuen on és...crec que ja sabeu de qui estic parlant...el nostre coterapeuta: l’infraroig!!! 

Sí, amics, l’infraroig: l’eina de termoteràpia indispensable en un centre gerontològic. Indispensable per tal d’alleugerir el dolor crònic de l’artrosi, artritis, dolor genèric degut a l’edat, etc...Ep!! que consti que aquests diagnòstics no els dic jo, els he sentit moltes vegades pels metges dels centres gerontològics. Sí, no tots diuen i fan el mateix, però...

I clar, paraula de metge va al cel. Que vull dir amb això? Que ja ens podem oblidar de treure-li l’escalforeta de la llum vermella (infraroig) a qualsevol resident a qui li haguem posat. Exemple de conversa:
Resident(R):.-que sí, que m’ha dit el doctor que m’anirà molt bé pel dolor
Fisioterapeuta (F): .-però Sra. Pepita, el caminar també li anirà molt bé, de fet, és el que millor li anirà
R:.- que no, no i no...calor i calor
F:.- fem una cosa, Sra. Pepita, caminem 5 cops per les paral·leles i després posem l’escalfor
R.-, no, tres
F.- Ok, 4...
R.-d’acord, 4..però després l’escalfor!! Que ho ha dit el metge”...

D’acord, l’infraroig no serveix només per regatejar passes per les paral·leles de les residents que no volen caminar, també serveix per guanyar temps: “Anem a veure, avui que tinc força gent, que li sembla Sra. Francisca si li poso 20 minuts una mica de calor i així estic amb la Sra. Victoriana, que necessita que li mogui el braç?”...encara que sigui una condemna per sempre, doncs la Sra. Francisca es farà addicte a l’infraroig, podré tenir 20 minuts per moure un braç plègic...potser 20 minuts no és massa real, posarem 15 minuts doncs caldrà fer alguna transferència més o canviar/treure un Tens.

Aaaah...i una altre funció del coterapeuta Infraroig és la de decoració: depèn de la seva forma i color farà molt maco en el petit gimnàs, al costat de la roda d’espatlla.

Sé que heu notat el to humorístic de l’entrada, i també creureu que exagero...segurament, però si penseu una mica, i parleu amb companys que es dediquin a la geriatria potser veureu que massa gràcia tampoc fa...

Us deixo amb els Pixies i la seva gran cançó “Where is my mind?”..un reflexa de la realitat

dilluns, 21 de gener del 2013

Monòlegs (IV) d’un fisioterapeuta en geriatria: Les contencions



(Recomanable llegir l’entrada escoltant “ I’m Free” dels Who...vale, molt retro però al cançó és molt bona)

Bé, crec que ja tocava parlar d’un tema que als centres geriàtrics està molt present, i que genera molt de debat i controvèrsia, en part per les diferents maneres d’enfocar l’assumpte i les derives que això comporta. Vaja, un tema candent: les contencions, ja siguin físiques i/o químiques. A més, aquest tema amb una entrada no te l’acabes..dóna per fer un bloc.

Per on començar? Com sempre faig en el meu bloc, fent-me preguntes, preguntes que de ben segur tots sabeu les respostes, però que volen reflectir el que sovint ens podem trobar en un centre geriàtric . Compte!! Ja aviso, per a que no s’ofengui ningú, que parlaré en general i assegurant que cada vegada, a més centres, el tema de la contenció és un tema parlat, controlat, vigilat i treballat amb molta cura. 


Ara bé, sé, i diria que sabem, que hi ha llocs on això no és així. O millor dit, hi ha llocs on es treballa de forma diferent. Si bé és cert que ja no es veuen contencions mecàniques fetes amb llençols, també és cert que hi ha llocs on les contencions no es revisen cada dues hores ; o un cop signats els consentiments i posades no es tornen a revisar fins passats dies i dies; o malgrat que la responsabilitat legal de la contenció recau en el metge, la decisió de posar-la no hauria de recaure en l’equip? i no com passa a vegades,que només ho decideix el metge, o l’auxiliar, o bé la família?; o milers d’exemples més del que no hauria de ser posar una contenció.

Crec que tots els que ens dediquem a la geriatria sabem que significa contenir. El principal objectiu és evitar que es produeixin caigudes, evitar al màxim que el resident es faci mal o que faci mal als demés. Realment és un mal de cap, i sovint un problema a l’hora de comunicar-li a  la família i gestionar un tema tan delicat com la limitació del moviment a una persona.

Però la solució directe és la contenció? I en cas que sigui així, la contenció ha de ser física i/o química?, existeixen altres formes de contenir, o millor dit, de prevenir la caiguda o que els resident és lesioni o lesioni als demés? Es pensa què significa físicament la contenció per a una persona que manté el patró de la marxa? La pèrdua de funcionalitat que això pot significar i el possible augment de la seva dependència
Part d’aquestes preguntes les responen els portals web de Ceoma i de cuidados dignos. Allà trobareu molta informació al respecte. Insisteixo, és una opció i una forma de treballar, per a mi, segueixen més una línia de treball que té coma centre d’atenció a la persona.


De totes formes penso que en el cas que ens ocupa, com en molts temes en general de la geriatria, hi ha una tendència màxima a generalitzar. I crec que és l’àmbit on menys es pot generalitzar. No hi ha un envelliment igual per tothom, per tant, s’ha de contenir a tothom per igual? I amb les mateixes eines?
El fet de contenir o no a una persona no ha de ser a criteri només d’un professional, ha de ser a criteri de tot l’equip. Hi ha centres on es fan reunions d’equip només per parlar de les contencions, on tota l’estructura física esta pensada per evitar posar-les, on el centre de l’atenció és la persona. 

Ha de ser complicat passar de ser un centre que posa contencions a un centre sense. Ha de ser complicat, perquè si es fa bé, requereix d’un canvi de mentalitat, procediment, organització i mètode de treball. Cal una decisió ferma i sense esquerda per aconseguir ser realment un centre lliure de contencions. Perquè fer un redreçament en sedestació per a que una persona no es pugui aixecar, és una contenció? Quan a algú se li posa una taula al davant per a que no es pugui moure, és una contenció? Des del punt de vista legal, potser no, però des del punt de vist ètic, segurament sí.

Amb aquest escrit no vull donar la sensació que sóc un anti contencions ( bé, segurament sí que ho sóc), només que penso que la contenció ha de ser la darrera opció de moltes més, i que en cas que s’hagi de posar, si us plau, revisem-la, pensem en la més idònia per a la persona i que només s’utilitzi quan cal i no per norma.
Per un moment,penseu en la situació de voler aixecar-vos i no poder fer-ho, doncs a la teva cintura tens una cingla que no t’ho permet...i no saps perquè...aquesta pot ser la situació de molts residents...


Avui us deixo amb els Mishima i una de les seves grans i curtes cançons, Guspira, estel i carícia fixeu-vos en la lletra i les imatges...

dimecres, 9 de gener del 2013

Monòlegs d’un fisioterapeuta: Impressions de “L’edat daurada”

Ahir dimarts 8 de gener, a TV3, van fer el reportatge “l’edat daurada”. Aquí hi ha l’enllaç del programa Sense Ficció: L'edat daurada Si us plau, no us el perdeu.


Veient el programa, em quedo sense paraules…de fet, hauria d’acabar aquí aquesta entrada però voldria fer un incís en la part del programa que parlen de les residències.
Per aquells que hi treballem en el sector, potser, a vegades,  ens oblidem de què significa pels nostres residents ingressar en una residència, que significa començar en un edifici nou, amb unes persones que desconeixes, amb unes persones uniformades que envaeixen la teva intimitat pel teu bé, amb uns horaris ferms, rígids; entrar dins d’un silenci rodejat de gent desconeguda...Com ho afrontaríem nosaltres? Voldríeu ingressar en els residències que treballeu?? Jo no. Grans paraules les d’en Josep Vila, psicòleg d’Alzheimer Catalunya i que tinc la gran sort de conèixer personalment i haver gaudit de grans ponències seves en diferents jornades, “entrar en una residència és dur”, “nosaltres no volem residències com les d’ara, amb l’exigència les hem de canviar”, “cal buscar coses positives de l’ ingrés, però és dur”. No es pot dir més clar.
Cal que reflexionem entre tots, pensar en les sàvies paraules del gran filòsof Francesc Torralba, que en el programa parla dels valors i el respecte cap a la gent gran; del intangible d’una cultura, la saviesa dels anys . Cal que reflexionem entre tots per cercar una solució, per cercar una nova via a un envelliment més digne, més solidari, més compartit, i potser fins i tot més humà. I no és cap crítica destructiva a la situació actual de les residències, la situació és la que és i amb ella és treballa el millor que es pot, però cal mirar endavant i no conformar-se. I la ráo principal del per què hem de reflexionar, senzillament és per la gran veritat que deia la meva àvia, la Carmeta, “tots mengem per arribar a vells. 


Us recomano seguir a les entitats @amicsgentgran i @sienacoop o @alzheimerCatalunya, com exemples a seguir en aquest sentit.
I per acabar l’entrada i començar a reflexionar sobre aquest tema, us proposo un joc que la Sra Maria Pia, sociòloga que apareix en el programa, ens va proposar als alumnes del post grau de direcció de centres gerontològics al que vaig assistir: imagineu-vos que heu d’ingressar per sempre en una residència. Heu de tancar casa vostra i marxar a la residència i només podeu portar una maleta...només una...que posaríeu dins la maleta?penseu en allò que fos imprescindible o allò que necessiteu, o el que us agrada....hi cabria en una maleta?....per cert, per aquells que teniu animals de companyia que sapigueu que aquets no hi caben mai a la maleta.....i els amics tampoc.
Mentre reflexioneu, escolteu al gran Stachmo per un món meravellós

dijous, 3 de gener del 2013

Buscant solucions (II). Sessions grupals: I ara haig de fer un grup??




(Recomanable llegir l’entrada escoltant "Alegria" d'Antònia Font )


Encara recordo la primera vegada que en una residència, la primera en que hi vaig treballar, em van dir: “recorda que demà tens el grup”...demà tens el grup...i que carai volia dir que tenia el grup?????  

 Desesperat, vaig buscar per les notes que m’havia deixat la fisioterapeuta a la que estava substituint: grup, grup, grup...no trobava res....fins que a la darrera pàgina vaig trobar el que buscava...”grup d’activitat”...vaig respirar alleugerit...buff...ho havia trobat. I m’ho vaig posar a llegir: grup per moure tot una mica...i fins aquí. No hi havia res més, res. 


Ja podeu imaginar la meva cara al dia següent quan em vaig trobar davant de més de 20 persones, tots en estats funcionals i cognitius diferents, esperant a que jo digués alguna cosa.... 

Va ser quan vaig descobrir la gran eina del fisioterapeuta en geriatria: la imaginació. I per què? Doncs per què vaig voler cercar en els records de les classes a la universitat  de com fer un grup, com dirigir-lo, com estructurar-lo, i no vaig trobar res. Sé que ara això no és així però en la meva època no es donava la importància que té. 


Malgrat que no hi ha molta gent que defensi la fisioteràpia en grup, en el món de les residències es fa imprescindible, per tal de poder arribar a provocar un mínim de moviment voluntari en la majoria dels residents d’un centre.

Que és el més important a l’hora de determinar un grup? L’objectiu a assolir, que és vol treballar i com es vol treballar, tenint en compte les instal·lacions, material, infraestructura,  temps...vaja, tota una sèrie d’elements que exprimiran al màxim la imaginació del fisioterapeuta en geriatria.

Quina mena d’objectius? Mantenir el balanç articular i muscular? Si, sens dubte...ara bé, com ho fem? Amb exercicis analítics i monòtons? O potser amb moviments funcionals, que cerquin un moviment concret que a més a més estimuli la part cognitiva, com potser cridar un taxi, cavar al terra, saludar des d’un vaixell a la gent del port, o nedar fins a Mallorca? Hem quedo amb la segona opció.


I no ens hem d’oblidar de fer exercicis per mantenir l’equilibri tant en estàtic, asseguts,com dinàmic, dempeus, en aquells grup on els seus membres es puguin posar de peu. La respiració, la coordinació, el reconeixement del propi cos, són objectius essencials que no han de faltar en una sessió grupal.




Cal tenir present la màxima de quan més homogeni el grup, i amb un número petit (no superior a 10 persones) de residents,  millor i més efectiu serà l’estona que es dedicarà a fer un grup. Per què homogeni?? Per a que tothom pugui seguir el ritme: no és una competició, però el comparar entre els residents és la cosa més comú en una residència, i per tant, el sentiment de frustració l’hem d’allunyar al màxim possible, doncs si apareix, hem perdut la persona per a continuar en el grup. Per què un grup petit? Per poder estar més a sobre i poder fer els exercicis més analítics possible...cosa que és impossible en residències de més de 50 persones. 

 
 Que fer en residències grans? Doncs provar a fer grups diferenciats segons capacitat física, motriu i cognitiva; grups de diferent nivell on es treballaran exercicis diferents, adequats a cada nivell de grup. Sembla fàcil, però aquí cal tornar a tirar de la imaginació, per tal de buscar exercicis i moviments que siguin comuns als residents i estimular-los a moure...per exemple, les diagonals de Kabat les treballem imaginant que collim pomes i les posem en un cistell.

I quina durada? Entre 30 i 45 minuts, més que suficient. No és fàcil mantenir l’atenció i l’esforç dels residents més de 45 minuts. I cada grup fer-ho dos cops per setmana.



I que cal per dirigir el grup? Doncs ganes de passar-ho bé, distreure’s i fer-los riure...si, si, riure...és una acció que sovint escasseja en una residència, i malgrat que et coneguin com el pallasso alt i amb barba que està en el subsòl de l’edifici, és aquell que et fa riure mentre fas una mica d’exercici...i la veritat és que són pocs els que fallen a la cita...excepte quan és dia de perruqueria....amb ella perdo per golejada...coses de la residències...

Bé, vaig a pensar en un nou grup, en un nou pla per tirar endavant, com diuen els Standstill "Adelante Bonaparte"...tots els del grup porten barba...