Monòlegs (X) d’un fisioterapeuta en geriatria: “Un segle d’experiències”

(Es recomana acompanyar la lectura amb John Lennon i el seu “Instant Karma”)

Acabat l’estiu (les vacances per ser exactes), aquest temps ideal per la reflexió, el descans,per exercitar el no fer res i així permetre la regeneració neuronal, per buidar-nos i així tornar-nos a omplir de noves idees, de noves empentes per continuar el dia a dia, permeteu-me que us parli d’una de les meves lectures d’aquest estiu: “Un segle d’experiències” a càrrec del Dr. Moisés Broggi, un dels metges més importants de Catalunya, que ha marcat un abans i un després, no només en medicina, arribant als 104 anys en plenes condicions; L’edició d’aquest llibre va ser publicada el maig de 2013 a càrrec de la editorial La butxaca, d’edicions 62, i recull unes memòries del Dr. Broggi, conjuntament amb unes converses amb una periodista.

Em va semblar molt interessant saber quin era el pensament del Dr. Broggi, i més, quan aquest ha esta escrit un cop passat els 100 anys, per veure si em podia donar pistes, claus, missatges, eines, per entendre més i millor als meus residents.

Realment ha sigut una lectura molt amena, i que en menys de 5 dies he pogut completar. Aborda molts temes, des de la seva experiència en els que van ser els primers hospitals de campanya, a la terrible Guerra Civil espanyola, passant per la seva devoció pel pensament oriental, com també diverses reflexions vers el fer-se gran, i com hauria de ser la medicina. No cal dir que aquests dos aspectes, han sigut els més rellevants per mi, tot i que la resta m’ha sigut molt i molt interessant.

Respecte a aquests dos darrers temes, i com tot bon comunicador, el Dr Broggi gira al voltant de dues idees principals, al meu parer: la importància d’acceptar la vellesa i la humanitat de la medicina.

El Dr. Broggi comenta que molts dels mals que afecten a les persones, i que sovint, els poden dur a la drogodependència o a la depressió, és el fet no acceptar els canvis que suposa l’envellir, l’apropament de la mort. Ell parla i comenta que la persona vella viu dels seus records, i s’adona que tots els neguits passats en la joventut, no tenen cap mena de sentit. L’afany de poder, de tinença de coses no porta a res, donat que tot és mora. I no hi ha remei, i no ha d’haver-hi. Insisteix en que per a que hagi un bon equilibri en el món, la mort ha de ser present, però que aquesta només és una etapa. Cal acceptar l’envelliment com un fet normal, que ho és i acceptar el tràmit de la mor, sense angoixes i en equilibri. 

En aquest sentit, parla de com va viure la mort molt a prop en la Guerra Civil, i com de necessari és acompanyar a les persones que moren i cercar que és allò que li dóna pau. Comenta com, a vegades, tant familiars com personal sanitari, fuig del procés de mort en les residències, quan és el moment més important per tal de fer una bona feina.

Costa molt ser fisioterapeuta i acompanyar a les persones moribundes, però quan d’important és poder donar confort, tocar i acompanyar per donar serenor. Que fotut ha de ser morir sòl, rodejat de gent.

I amb aquesta reflexió, comença a desgranar com la medicina s’ha separat de la seva vessant més humana, la del confort i recolzament, per només ser un diagnosi i curació d’una malaltia. Explica, amb molta tendresa, com el curava el metge del seu poble quan ell era petit, i com només pel sòl fet d’escoltar-lo i distreure’l, ell ja es trobava millor.

Aquesta és una part que els fisioterapeutes no hem d’oblidar, i més en gent gran, el fet d’escoltar, de demostrar que per un moment tota la teva atenció es centra en la persona, és un fet indispensable per poder donar confort, i fins i tot curar.

Per totes aquelles i aquells que treballeu en geriatria, no us podeu perdre aquest llibre.

I com tots els dies d’estiu son perfectes, us deixo el “perfect day” del gran Lou Reed.

Monòlegs (IX) d’un fisioterapeuta en geriatria: com fer anar una eina per a que funcioni millor

(Es recomana acompanyar la lectura amb la versió que fa Elvis Presley del famós My way )

Sí, sé el que esteu pensant: eines?? Anem a parlar d’electroteràpia en gent gran? O de robòtica? O potser domòtica??...bé, segurament més endavant.

Aquesta entrada és, per dir-ho així, més filosòfica. És una entrada, o millor dit, una reflexió a un gran esmorzar que vaig tenir la sort de ser convidat el passat dissabte. Un esmorzar a casa de dos persones, que en el futur segur que sí acabaran sent referents de la fisioteràpia, on acompanyat per dos referents de la fisioteràpia geriàtrica, que sí que ho són, vam estar parlant de la importància de la fisioteràpia en geriatria, com de cabdal es pensar en la persona que anem a atendre, escoltar, no només la seva veu, si no també el seu cos; vam parlar d’empatia, d’educació, d’humanitat, i del model biopsicosocial...vam parlar molt del model biopsicosocial.

Res millor per saber coses del model biopsicosocial que llegir el bloc del companys @biopsicosociale Enfoque biospicosocial en fisioterapia. Molt útil per veure la seva importància i necessitat de pensar en aquest concepte per treballar amb les persones. Veureu tot un seguit d’articles científics demostrant com l’abordatge biopsiococial de qualsevol patologia, fa que la persona millori. I, per aquells que fa temps que treballem, ens adonem que, treballant d’aquesta forma, les nostres tècniques funcionen millor.

Els comensals de l’esmorzar estem convençuts d’això, de fet no hi havia debat, jejejejeje, però si que van sortir reflexions vers si tothom veia la seva utilitat, si realment de tot aquest concepte filosòfic, es podria treure un benefici pràctic, i de com es podria explicar per a que tothom ho pugues entendre.

 

I per això el títol d’aquesta entrada. Perquè hem de treballar segons aquest concepte?? Doncs per fer anar millor l’eina...sigui quina sigui aquesta eina, electroteràpia, Bobath, Perfetti, teràpia manual, neurodinamia, exercici terapèutic, estimulació basal, crioteràpia...el que sigui...Si no som capaços de veure que davant tenim una persona amb uns desitjos, pors, esperances (dóna igual l’edat, sempre hi ha esperances) unes capacitats, uns gustos, que formen part  d’ella i que hem de tenir en compte per tal de poder fer que la nostra eina funcioni millor. 

En definitiva, que quan fem servir aquella clau anglesa per aferrar un cargol, sigui de la millor manera, per a que tant la nostra mà, com la nostra eina i com la màquina que volem arreglar, no es cansin els uns dels altres i perdin més energies de les que toca.

Potser pensareu que vosaltres treballeu sense conèixer aquest concepte i bé que cureu a la gent. Segurament, però també estic convençut que haureu notat molta diferència si quan treballeu en grup i féu una sessió divertida, la gent surt més contenta; segur que si mireu als ulls a la gent, doneu temps per respondre a les preguntes que li heu fet i responeu a les seves amb tota la tranquil·litat del món, acompanyeu el gest amb un somriure, si toqueu acariciant enlloc d’aferrant, si us adapteu al ritme de la persona que teniu davant, si us preocupeu per tot allò que l’envolta, segur, de ben segur, la resposta al tractament serà millor, la persona es sentirà millor i tu, segur, de ben segur, també et trobaràs i sentiràs millor. 

Tot és qüestió de provar-ho. No és només dir “bon dia” quan el vegis al matí, si no que et creguis aquest “bon dia”.

I parlant de “bon dia”, avui us deixo amb el Lipdub que vam fer a la meva residència amb aquesta cançó dels Pets, el bon dia d'Allegra!

L’Únic imprescindible de l’equip

"Bé, aquesta és la primera col·laboració en el meu blog i estic molt content que sigui de la mà d'en Joaquin Hernàndez, fisioterapeuta de l'àmbit de la geriatria, gran persona (en tots els sentits) i en aquesta entrada ens explica una gran iniciativa que han iniciat en la seva residència, i que personalment, la trobo del tot encertada.

No explico res més, només agraïr publicament a Joaquin el fet que hagi volgut compartir la seva experiència, i sobretot, que l'hagi volgut compartir en el meu blog. Moltes gràcies Joaquin!!!!"

Vull començar agraint a en Gabriel l’oportunitat de col·laborar amb aquesta entrada al seu bloc.

Recomano llegir la entrada escoltant “Contar contigo”  d’en Bunbury

.

Des de fa uns mesos, motivats per la intervenció d’una persona externa (la Sara, ex-fisioterapeuta del centre, que fa un treball de final de màster de bones pràctiques a la residència) i per l’interès de l’equip tècnic, estem immersos en un procés de millores en diferents àmbits.

Una d’aquestes millores està relacionada amb la participació dels usuaris a la residència i, més concretament, us parlaré de la participació del resident (o la seva família) al PIAI (aconsello veure l’entrada sobre el PIAI que va escriure en Gabriel http://gabriel-liesa.blogspot.com.es/2013/03/monolegs-vi-dun-fisioterapeuta-en.html ). 

En preparar la implantació va sorgir la gran pregunta; “ Quant temps de mes necessitarem per fer el PIAI amb la presència del resident?”. En una residència a la que per fer els PIAIs s’ha de quedar el dissabte al matí perquè no coincidim en un altre moment els tècnics, semblava un obstacle important. Finalment, però, es va aconseguir engegar un projecte pilot. Es realitzarien els PIAIs amb presència dels pacients o les seves famílies en funció del criteri dels tècnics, atenent al possible benefici o quan les necessitats del resident o la família ho aconsellin.

Fa 3 setmanes va tindre lloc el primer PIAI amb la participació d’un resident.

Es tracta del senyor “S” un resident amb seqüeles d’una poliomielitis ( EIE amb dèficit de desenvolupament, dismetria important, dèficit de força...) i una fractura de terç mig de fèmur (produïda durant un ingrés hospitalari) com a antecedents més importants. Des de fa més de 2 anys realitza bipedestació amb dificultat i es va negar a la col·locació d’un bitutor. Ha desenvolupat una resistència important a realitzar tractament, per por a que la cama afecta sigui manipulada, que ha acabat essent extensiva a qualsevol tractament de fisioteràpia o TO (per desgracia no s’havia disposat d’una TO fins fa poc i les funcions les intentava fer el fisio)

Desprès d’establir les bases i objectius dels tècnics es va demanar la presència del Sr. “S”. Se li va demanar que identifiques els problemes que tenia a la residència. Va identificar 2:

-          Un problema relacional amb alguns usuaris, i sobretot amb la Sra. “B”i ell mateix ens va donar les raons. Va acceptar que la seva manera de parlar no sempre era l’adequada i que demanava disculpes per això i el que pitjor vivia era que “B” no li fes cas quan li demanava que apartes la cadira per ell poder sortir de la seva butaca, moment que creava situacions de tensió importants entre ells. No havia reparat en el detall de que “B” pateix una hipoacusia important que no li agrada reconèixer. Es va pactar que s’intervindria.

-          Problemes al anar a fer transferències i  quan intentava posar-se dret. L’equip li va proposar com a possible solució la intervenció per part de FST i TO amb un pla de foment d’autonomia. Es va pactar que aquest no inclouria exercicis específics sobre la cama afecta i si sobre la sana.

Des d’aquest moment el Sr. “S” ha realitzat totes les sessions de fisioteràpia que se li han programat, deixant a banda la resistència al tractament que l’acompanyava. Com es va pactar, no s’han fet exercicis específics sobre la cama afecta, però si que ha iniciat bipedestació primer i deambulació per paral·leles desprès. També hem pogut iniciar un programa de reforç muscular i de millora de la mobilitat de les EESS.

Paral·lelament ha acceptat les recomanacions de la TO de la residència per a millorar la seva autonomia personal i actualment es realitza la higiene bàsica i el vestit de manera autònoma.

A mes, s’ha pogut intervenir i solucionar el conflicte que tenia amb l’altre resident.

Que ha canviat aquesta vegada respecte a molts altres intents d’intervenció amb aquest resident? Quin fet diferencial hi ha respecte a anteriors PIAIs? Per definició sempre ha estat una intervenció multidisciplinar i d’equip. L’única diferència és que el Sr. “S” ha format part de la decisió, ha pres la responsabilitat de decidir respecte al seu futur i ha format part de l’equip.

Tenir en compta l’opinió del pacient, saber a que dóna rellevància en el seu dia a dia i fer-lo partícip de la determinació dels objectius a assolir, no només millora els resultats de manera evident, sinó que és un fet que aporta dignitat i, sobretot, respecta el seu dret a decidir sobre el seu tractament. Masses vegades oblidem que els professionals sanitaris han de proposar els tractaments, però que els pacients tenen el dret d’acceptar-los o no, drets que consideraríem elementals fora d’una residència masses vegades queden engolits per la institucionalització.

Tenim molt clar que la nostra intervenció ha de ser d’equip i ha de tenir a la persona com a centre de la mateixa. No sempre tenim tan clar que la persona forma part d’aquest equip i no pot esser considerat com un receptor de la intervenció, sinó com l’agent determinant d’allò que es rellevant i significatiu.

Els nostres residents o pacients necessiten de nosaltres quelcom més que un professional efectiu, necessiten algú que els escolti i respecti.

Com sempre no hi ha veritats absolutes i res és blanc o negre. Hi ha situacions en que pot ésser difícil determinar si algú està capacitat per a prendre aquestes decisions, qui és la persona que ho ha de fer per ells i la seva intencionalitat si no poden, o fins a quin punt podem permetre conductes i/o decisions autodestructives, però això dona per moltes altres entrades.

No puc acabar sense donar les gràcies a tots els meus companys de la residència que col·laboren dia a dia amb la finalitat de ser una mica millors.

Us deixo “deshaciendo el mundo” amb  Heroes del Silencio.

Autor: Joaquin Hernández @JoaquinHernndez 

Impressions: XII Jornades mediterrànies abordatge de la patologia neurològica en geriatria.

 (es recomana llegir l'entrada escoltant "quatre pensaments" de Sanjosex )

Buffff...comença a sentir-se la calor...

Ostres, quan temps feia que no escrivia cap entrada. I a sobre, la que us presento ara, podríem dir que no és meva...

De fet, podríem dir que és dels ponents que van participar en els XII jornades mediterrànies, organitzades enguany pel Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, i que giraven al voltant de la patologia neurològica en geriatria.

Però l’entrada no anirà pas del programa, o descriure-us les ponències, per això ja teniu la noticia de la web del Col·leg, explicada al detall. 

La meva entrada va sobre el que em vam fer sentir els ponents i l’ambient de la jornada.

No sé si tu, que estàs llegint, vas ser-hi a la jornada, i si vas ser-hi, no sé quina impressió en vas treure però personalment el que vaig veure em va agradar molt. 

I m’explico:

.- Vaig veure diferents generacions de fisioterapeutes, parlant entre sí, comentant experiències, recordant residents, recordant vells temps o preparant noves aventures...vaig veure una ombra de col·lectiu sorgint d’un arbre, que comença a ser alt i fort, de respecte entre companys...Més de 150 fisioterapeutes que es dediquen a geriatria...I també estudiants interessats en la fisioteràpia en geriatria...tot plegat, la pell de gallina.

.- Una altre impressió: petit...em vaig sentir petit...escoltant als diferents ponents, veure com al mateix temps que parlaven de ciència en la fisioteràpia en geriatria, presentaven aquells vídeos on es sentia, es palpava, la vocació, la humanitat i lo meravellosa que és la nostra professió, que, ben feta, fa provocar somriures durant l’esforç de la recuperació...Petit, em vaig sentir petit davant de tot el que no sé.

.- Em va impressionar una frase: “si no l’utilitzes, el perds”. Així de simple, així de senzill i de contundent va ser la frase Jose Pérez Miralles, @mirallesfisio, potser la frase més piulada i repiulada de la jornada. Una frase que resumeix la importància de la funció i de l’ús; Resumeix la importància de la tasca del fisioterapeuta en geriatria per mantenir la funció. Funció i cognició...Brain on!

.- I gran...també em vaig sentir gran. Gran per veure com la fisioteràpia en geriatria agafa entitat, cos, rellevància. Es van veure tècniques avalades científicament; es va veure com, mica en mica, la ciència entra en el món de la fisioteràpia en geriatria, per no marxar...Em vaig sentir gran per dedicar-me al que em dedico.

I això gràcies als ponents i als assistents...això gràcies a tothom!

Però això són les meves impressions...I les teves?...mentre penses, escolta als Vetusta Morla, per si també aquell dia va ser un de “los dias raros”