La caiguda: El lideratge del fisioterapeuta en un centre geriàtric.

Avui parlaré de les caigudes, però d’una forma general. Al ser la primera entrada sobre una de les síndromes geriàtriques més importants en l’actualitat, en basaré en una revisió molt recent feta per la Sociedad Española de Geriatria y Gerontologia, SEGG, Revisió caiguda per la SEGG en la que trobarem molta informació que anirem analitzant, fins arribar al punt important de tots, la figura del fisioterapeuta en les caigudes.

Per començar, mirarem de definir caiguda. Com bé indica la revisió esmentada,l’Organització Mundial de la Salut, l’OMS, (Web OMS), la defineix com “la conseqüència de qualsevol fet que precipita al pacient al terra, en contra de la seva voluntat”. Tinetti et al.11 en 1997 la defineix com “un canvi de posició sobtat e inesperat que provoca un descens de l’individuo a un nivell inferior, ja sigui sobre un objecte, superfície o el terra, diferent del degut a una paràlisi sobtada, atac epilèptic o una força extrínseca irrefrenable” . Entre els anys  2005 y 2006  la xarxa PROFANE (Prevention of Falls Network Europe) (Web Profane), xarxa de professionals de diferents àmbits sanitaris especialitzats en la matèria, defineix la caiguda com “aquell succés inesperat en el que el subjecte cau al terra, o nivell inferior”. Jo em quedo amb aquesta darrera, clara i concisa.

Molt bé, tenim definida la caiguda. Però que comporta aquesta caiguda a nivells reals? Quantes persones cauen? Podríem parlar d’epidèmia?

Per tal de fer-nos una idea de que suposa una caiguda, i no només per a la persona que cau, sinó per tots nosaltres, aquí us passo l’enllaç amb l’enquesta de Salut de Catalunya del 2006,ESCA 2006,  on trobareu força informació,

ESCA 2006 , però en concret el informe respecte a la gent gran institucionalitzada,

Informe ESCA 2006 persones institucionalitzades

Com a resum del que posa l’informe, i en referència a les caigudes, trobem que: les caigudes constitueixen el 73% de les lesions no intencionades amb conseqüències i afecten el 86% de les persones que han tingut un accident. La resta d’accidents són més escassos, llevat dels cops, que afecten un 4% de la població; la resta d’accidents no arriba a afectar l’1%. Segons el lloc de l’últim accident, el 75% de les caigudes s’han produït al centre; el 12%, a la llar, i el 10%, a la via pública. El 34,1% de la població de 65 anys i més institucionalitzada declara haver tingut alguna caiguda el darrer any. Si només es tenen en compte les caigudes que han comportat atenció sanitària o restricció de l’activitat, el percentatge és del 28%. No s’observen diferències en la prevalença de caigudes entre homes (34,4%) i dones (33,9%); tanmateix, el percentatge d’homes que han caigut augmenta a mesura que les edats són més avançades, mentre que el percentatge en les dones disminueix en augmentar l’edat. De totes les persones que han rebut assistència sanitària, el 14% n’ha requerit per una caiguda. Les contusions arran d’una caiguda afecten el 15% de totes les persones. De totes les caigudes amb conseqüències, en el 27% dels casos la conseqüència ha estat una fractura, cosa que representa el 7% de totes les persones, amb percentatges similars en homes i dones, i més freqüents entre les dones de 75 a 84 anys. Les principals localitzacions de les fractures són el maluc i el canell. El 5% de la població de 65 anys i més institucionalitzada ha patit una pèrdua d’autonomia de més de tres mesos com a conseqüència d’una caiguda, i el 4% de la població ha tingut algun altre tipus de lesió com a conseqüència d’una caiguda. Un efecte secundari, però rellevant, de les caigudes és la por de tornar a caure. Entre les persones que han respost l’enquesta directament, el 66% declara tenir por de caure (el 72% de les dones i el 52% dels homes) i el 37% manifesta haver deixat de fer activitats per aquesta raó (el 41% de les dones i el 29% dels homes).

Veient tota aquesta allau de dades, caldria plantejar que fer, quines mesures adoptar i com enfocar-ho tot plegat.

A gran escala, és clar que la prevenció és la millor eina per fer una primer actuació: tenir uns hàbits saludables, des de l’alimentació a una activitat física moderada i continuada, revisió de l’estat dels ulls i dels peus, mantenir una vida social activa, etc. 

Però des dels centres gerontològics? Hem vist que un % considerable dels ingressos és degut a una caiguda. Veiem també per les dades de l’ESCA del 2006, que el 34% ha caigut un cop com a mínim en els centres. I també hem vist com això afecta a l’autonomia i les activitats de la vida diària, amb el 66% de la població manifestant la por a caure i el canvi que això provoca a la seva vida.

I jo em pregunto, aquesta por és només del resident? Només la pateix ell o ella? 

Sincerament crec que no, crec que la patim tothom, davant de la possibilitat que es torni a repetir una caiguda. Sovint els familiars ens verbalitzen aquesta por, es pregunten si estem segurs que pot deixar el caminador, i apareix l’eterna paradoxa de “si d’acord, que agafi el caminador, que camini, però poc, i vigilat, i observat per tothom, que no volem que torni a caure”; També tenim por el personal del centre, que amb l’afany de protegir i de cuidar, sovint ens passem de rosca i sobre protegim a la persona. Frases com: “ no s’aixequi sol”, “no faci bogeries, que si no caurà”, “avisi’m quan es vulgui aixecar, no sigui que caigui”, “posis un bolquer a la nit, i així no cal que s’aixequi a la nit per anar al lavabo, i evitarem que caigui”. Aquestes frases, també poden provocar caigudes. Sense adonar-nos, alimentem la por de caure, i minem la confiança de les persones, augmentant, sense voler, les possibilitats de caure.

És aquí on més ha de ser present la figura del fisioterapeuta. És aquí on hem de ser líders. 

Per tres motius:

.- Som els que millor coneixem l’estat físic i motriu de la persona. Treballem amb ella, sabem del seu potencial i de les seves limitacions. Per tant, som la referència a l’hora de marcar que poden fer i que no, i quines mesures cal que prengui tothom per evitar al màxim la caiguda de la persona en qüestió.

.- Som qui coneix millor els factors extrínsecs i intrínsecs de les caigudes, i sabem les mesures a prendre, de forma general, per tal de disminuir les caigudes en els nostres centres.

.- I som els que estem en contacte amb tot el personal del centre. Per tant, podem transferir la informació necessària per a que tothom estigui preparat per tal d’evitar caigudes, i el que és més important, som els que tenim la informació de com evitar la por a caure, fent que les gerocultores continuïn la nostra tasca, les 24  hores del dia.

És una tasca diària. És una tasca repetitiva. Però si volem ser referència, cal que en la prevenció de la caiguda i la por a caure, siguem al davant de tot, marcant el pas, dia rere dia.

I parlant de caigudes, i per motius obvis, escolteu a Gerard Quintana, amb el seu tema Caic   

 Hi ha coses que no es poden evitar.