Buscant solucions (I): com estimular un grup de demències avançades?

 

Buscant solucions (I)

(Recomanable per llegir aquesta entrada escoltar Antònia Font "Vos estim a tots igual")

Inspirat per l’entrada de l’excel·lent bloc de Manel Domingo, @fisiose, Opinión en fisioterapia, i amb la meva experiència com a consultor d’una empresa dedicada a la teràpia assistida amb animals, TAA, vull parlar d’aquesta “eina” que crec pot ser d’interés.

Per situar-vos en el món de la TAA, i concretament amb la TAA amb gossos, primer de tot llegiu l’entrada que vaig fer en el bloc del meu gran amic, José Miguel Aguillila, @jmagulilla, Enfoque Biopsicosocial en fisioterapia, en el que de forma genèrica parlo de la relació home-gos i els beneficis que comporta a nivell terapèutic aquesta relació.

Un cop fet això, anem a situar-nos en el context. Els que treballeu en el camp de la geriatria de ben segur que us heu trobat en la situació d’haver de fer un grup “d’activitat física” amb residents amb un deteriorament cognitiu avançat, GDS 5-6, i que degut a la farmacologia que prenen i el seu estat cognitiu, no segueixen ordres verbals, ni per imitació, i que ens trenquem el cap per pensar en com els podem fer moure.

Tenim la tendència natural a moure’ls, és a dir, a fer mobilització passiva per tal d’evitar deformitats, mantenir els arcs articulars, etc. Correcte, molt correcte, però és suficient? És més, davant d’un grup de 15 persones, o 20, ens ho podem permetre? Tenim el temps necessari per fer-ho? No penseu que cal buscar alguna cosa que els faci intervenir, participar, o si més no, connectar?

Existeixen diverses eines: el joc amb una pilota, amb un paracaigudes (no el de tirar-se de l’avió, si no una espècie de llençol rodó amb un forat al mig que es fa servir per fer treballar els braços); la musicoteràpia també és molt efectiva per mirar de crear moviment rítmic i repetitiu.

Ara bé, amb el que he vist uns canvis més espectaculars ha estat amb l’ús de la TAA: la presència d’un animal viu ja crea un canvi en l’ambient de la sala on es fa l’activitat que es nota perfectament. L’estímul a realitzar moviments voluntaris, com la sols carícia, ja és una avantatge impressionant que no es guanya en tota una sessió individual.

Però només es que hi hagi un gos i ja està?? No, no està. Cal que aquest gos estigui preparat per poder ajudar a fer la teràpia, cal que hi hagi un guia del gos que sàpiga com guiar al gos per tal de fer allò que els professionals, aquest cas els fisioterapeutes, creiem necessari. I és aquí on rau l’èxit o no d’una sessió, és aquí on rau la clau per a que una sessió sigui terapèutica i no pas lúdica.

Que vull dir amb això últim? Doncs que és molt fàcil que tothom caigui en la temptació de quedar-se només en l’aspecte lúdic de la presència d’un animal, però que cal constància i una feina prèvia per a convertir-ho en una sessió de fisioteràpia, i més tenint en compte el tipus de resident que comentàvem, i que cal estar molt pendents d’assolir allò que ens havíem proposat: el moviment voluntari.

Què necessitem per fer això? Primer de tot, saber perfectament com és cadascú dels residents que formen el grup, quins objectius ens hem marcat i com volem assolir, en definitiva, que li demanarem al nostre assistent caní que faci. Aquí és vital el treball conjunt entre el guia i el fisioterapeuta. I que podem fer?? Doncs des de estimulacions individuals per fer carícies al gos, donar de menjar, pentinar, vestir, jugar, treball conjunt entre els residents, un llarg etc com llarga potser la imaginació del fisioterapeuta, que en el cas de la geriatria és molt i molt llarga.

Com deia en l’entrada del bloc del José, un pot pensar que si no li agraden els gossos, les persones no interactuaran. Doncs dir-vos que tenim experiències de persones que interactuen amb el gos, i que els seus familiars diuen que els hi tenien por. I experiències de professionals que tampoc els hi agraden, però saben veure la capacitat estimulativa que té la TAA, convertint-se en una eina eficaç.

En l’estranger està força estesa aquesta pràctica, amb molta evidència científica al darrera. Aquí ens hem de posar les piles en aquests aspecte.

Actualment no cal assumir la càrrega de tenir un animal a la residència, si no que hi ha empreses, com Curecan, que treballen portant els gossos per fer l’activitat i després marxen fins a la propera sessió.

Proveu-lo, estic segur que un cop ho veieu, us agradarà. Aquests petits terapeutes són d’una gran ajuda!!

I per acabar, us passo enllaç de l’entrevista que el CFC li ha fet a David Moya, fisioterapeuta que treballa en geriatria amb TAA, Noticiari Num 82 CFC.

I com no pot ser d’un altre manera, us deixo un enllaç musical, per no perdre la costum. Aquest cop amb una cançó dels Inspira "Humilment brillant"...per allò de buscar la inspiració mentre treballem buscant solucions.

Salutacions,

(Imatges cedides per la gentilesa de Curecan, @Curecanterapia)