Fins aviat

Sí, fins aviat...

No sé com, ni a on, però de ben segur que ens tornarem a llegir, o parlar, o veure’ns.

Sí, això és un comiat d’aquest blog.

Entenc que no té massa sentit tenir obert un blog on no es publica de forma seguida i continuada.

Per tant, dono per tancat aquest blog.

Potser més endavant, qui sap, tinc el temps suficient per tal de portar un blog com Déu mana...ara no és el cas.

Com deia al principi, de ben segur que ens veurem, parlarem, ens comunicarem d’alguna forma...encara em podreu seguir, de tant en tant, al blog compartit amb tres fisioterapeutes més, https://fisioterapiageriatriayotrasopiniones.wordpress.com/, que també es dediquen a la fisioteràpia en geriatria.

Una abraçada ben forta!!

I sí, un clàssic dels comiats...qui millor que en Jim Morrison i els seu Doors per dir fins aviat

Monòlegs (XVIII) d’un fisioterapeuta en geriatria: De persona a persona

(Es recomana acompanyar la lectura amb Pearl Jam i la seva cançó “Better Man”) 

Ja ha passat l'estiu. Tornem al dia a dia i a no tenir massa temps per pensar. Per això he aprofitat els moments de descans per poder-ho fer. I concretament en un formació que vaig fer a la meva residència. 

Aquesta formació versava sobre com millorar les reunions d'equip, els famosos PIAI, i enfocar-los des de la visió de l'atenció centrada a la persona. Va ser molt interessant, sobretot pel fet que vam tractar el tema de com ha d'abordar el professional a la persona, al resident.

Normalment, quan es parla d'atenció centrada en la persona, es parla de com tractar, com valorar i com interaccionar amb la persona que tenim davant, però sovint ens oblidem de nosaltres mateixos, els professionals.

Som persones els professionals? En principi sí (tot i que hi ha cada professional pel món...). I al ser persones tenim els nostres neguits, passions, pors, tristeses, alegries, etc. Sovint deixem tot això de banda quan arribem a la feina i ens posem el nostre uniforme de professional i amb ell ens relacionem amb tot el que ens envolta.

Però a l'hora de tractar amb la persona, amb el resident, només ho hem de fer des del nostre uniforme professional?

Tal com diu l'atenció centrada a la persona no hem de veure la patologia sino la persona, la famosa frase: no miris la persona amb DEMENCIA, sino la PERSONA amb demència. Però veure la persona només ho hem de fer des de la nostre vessant tècnica/professional, o també l'hem de mirar des de la nostre vessant personal? Primer hem de presentar la nostra vessant tècnica o primer la personal?

De persona a persona. Tot es basa en una relació de persona a persona: quan volem fer qualsevol tracte, acció, compra, relació. Tot té un toc humà. Si això és així, per què ens costa tant relacionar-nos amb els nostres pacients/residents/usuaris com a persones i no com a professionals? Perquè sovint primer veiem la patologia, sobretot si és un deteriorament cognitiu, i no veiem primer a la persona? 

Segurament per que tenim la tendència de només observar, valorar i actuar com a professionals i no donem temps ni espai per a que el nostre jo sigui el primer que conegui el resident.

No em refereixo a que ens presentem al resident ni que l'expliquem la nostre vida i miracles. Si no que ens tractem amb el resident de persona a persona, per tal de coneixe-la una mica més, saber que pensa, que necessita. Això costa molt si el resident parla amb un professional que només està atent al seu cos i no al que diu. 

Parlar amb un tècnic sempre costa molt, ara bé si primer parles amb una persona amable i resulta que després és un tècnic que et pot ajudar en allò que et preocupa o que et sap derivar a aquella persona que de ben segur et pot ajudar, aleshores parlar no costa. I confiar tampoc.

En definitiva, crec que abans que les persones coneguin la nostre vessant tècnica, han de veure la nostre persona. Si ho necessita, segur que la nostre vessant professional l'ajudarà al màxim i ella confiarà.

I com a acompanyament al final de la lectura, escoltarem a Vetusta Morla, amb “Los buenos”

Monòlegs (XVII) d’un fisioterapeuta en geriatria: Com és que costa tant donar valor?

(Es recomana acompanyar la lectura amb Sopa de Cabra i la seva cançó “Sempre hi haurà un bon motiu”) 

El passat dissabte 30 de maig vaig tenir la sort de poder gaudir del curs organitzat pel Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya, sobre bones pràctiques (BBPP) i atenció centrada en la persona (ACP), una visió des de la Fisioteràpia, i que va impartir de forma magistral en Daniel Jímenez (@danieljimenezh), fisioterapeuta i professor de la Uvic.

 

Va fer un repàs de què significa l’atenció centrada de la persona, quins canvis comporta a la nostra atenció, el que significa realment fer un treball en equip, la importància de la persona: des de la seva biografia, els seus gustos, la seva situació social, el seu històric, per tal de fer una bona anamnesi, valoració i tractament per tal de ser acordat amb  la persona, escoltant les seves expectatives i desitjos. Vam prendre de referència a la fundació Pilares, entreu a la seva web per veure millor del que estic parlant.

Lògicament, l’ACP comprèn a les persones amb deteriorament cognitiu, i vam parlar de l’eina del Dementia Care Mapping (DCM), la única eina que marca d’una forma objectiva les necessitats d’una persona amb deteriorament cognitiu. Aquí vam prendre de referència a la Fundació AlzheimerCatalunya.

Cadascú dels assistents vam sortir amb diferents BBPP que anàvem a fer en els nostres centres. I va ser aquí on em vaig adonar: Darrerament, en el món de la geriatria i les residències només es parla d’ACP i les BBPP, la seva importància, que cal implantar-les, que són imprescindibles, tothom diu que hi treballa en l’ACP...però seguim fent formació al respecte, seguim a les jornades parlant d’ella. De fet, només se’n parla d’ACP però no s’aplica, o no s’aplica del tot. Tots els que vam assistir al curs vam parlar de les deficiències dels centres on treballàvem, però sobretot de les nostres mateixes actuacions. I l’ACP fa anys, molts anys que se’n parla a fora del nostre territori.

Com és, doncs, que costa tant aplicar l’ACP? A més, es dóna la paradoxa que tothom hi està d’acord, tothom diu que comparteix al 100% els seus principis, els professionals insisteixen que volen ser atesos en un futur segons l’ACP. Aleshores? Com és que no podem canviar el model? Perquè seguim caient en el mateix parany? 

Us donaré la meva opinió: un dels eixos principals de l’ACP és donar valor. Donar valor a moltes coses: a la persona, a l’equip, a la família, als companys. És el que s’anomena empoderar, paraula molt de moda en el món sanitari (empoderar al pacient). Donar valor és donar dignitat, és donar pes a les opinions i desitjos de la persona. I això, amics meus, ens costa molt. I més quan estem convençuts que tenim raó i que la persona que tenim davant s’equivoca si no ens fa cas; i més quan estem convençuts que el company tampoc no té ni idea, i encara menys d’altres professionals sanitaris, que tampoc no tenen ni idea. Per que d’idea només en tenim nosaltres, o jo.

 I aquí arriba la segona dificultat: el pactar. No sabem pactar, ni estem acostumats a fer-ho...tampoc hi ha massa exemples a l’exterior que doni valor al pacte, però és la única eina veraç i útil que ens pot fer arribar a l’èxit: pactar amb la persona com i quin serà el tractament, quins son els objectius a assolir i com assolir-los, què és allò que el motiva i com utilitzar-lo per fer les activitats; pactar amb els companys de com farem els procediments, els grups, els abordatges, els objectius comuns, etc.

És el pacte el que ens demostrarà que donem valor a allò que fem. Donar valor és el que demostrarà que tractem amb dignitat. Serà la dignitat la que ens farà ser reconeguts. Reconeguts pels altres i per nosaltres mateixos.

I com a acompanyament al final de la lectura, escoltarem a Eels, amb “My timming is off” 

Monòlegs (XVI) d’un fisioterapeuta en geriatria: On és el Sr de la gorra?

(Es recomana acompanyar la lectura amb Vetusta Morla i la seva cançó “Año Nuevo”) 

Com cada matí, repassem el programa informàtic que fem servir com a dietari per saber que ha passat en la residència durant el temps que no hi som. 

La meva companya repassa els seguiments dels diferents companys mentre jo preparo la sala del gimnàs per poder fer el primer grup del dia. Avui dimecres toca el grup 1, el més autònom, on els residents que participen poden desplaçar-se sense ajuda tècnica, no tenen deteriorament cognitiu o el tenen molt lleu, i son de diferents unitats.

Estic acabant de posar les cadires, quan la companya em crida: “Gabriel...vine”.

Pel to, per la cara, pel moment, per la forma, intueixo que ha passat. Segur que algú dels nostres residents ja no hi és.

Efectivament, miro la pantalla i veig el seguiment de infermeria: “ahir a la tarda es va derivar al Sr. X i a la nit ens truca la filla dient que ha sigut exitus”

Exitus...el sr. X és exitus.

No era d’esperar, no estava anunciat. No perquè els nostres residents siguin grans, la seva mort sigui imminent. I no per ser esperada deixi de sobtar. N’hi ha que estant en fases que t’ho pots esperar o que fins i tot, vols que arribi quan abans millor. Però no era el cas del Sr. X.

El Sr.X tenia un lleu deteriorament cognitiu,però es valia força per si mateix. Es desplaçava de forma segura amb un bastó i anava amb la seva gorra dia i nit. Aragonès com el meu pare, fins i tot amb una semblança física, quan parlava amb ell feia que sortís el meu maldestre accent baturro. I no fallava mai a la seva activitat física amb nosaltres; potser en els mes de tres anys que va ser amb nosaltres va fallar tres o quatre cops.

Com podeu suposar, el Sr X li tocava ara fer el grup. Tot just ara.

Com sempre, passo llista, per ordre alfabètic...Tant ho hem fet que els residents diuen “present” gairebé al mateix temps que diem el seu nom. I arriba el moment, i salto el nom que encara no m’he atrevit a treure de la llista, i una resident pregunta “on és el sr. de la gorra?” 

La pregunta és la més normal del món, malgrat que un no la vulgui respondre. “El Sr X ja no hi és, va morir ahir” Resposta directa i normal, el més normal que un pot dir. Després d’uns moments de comentaris, sigui per recordar-lo, sigui per a que els seus companys d’unitat facin l’ observació que ja el veien una mica malament , tornem a la rutina de fer l’activitat.

Després, acabat el grup, veig les cares de cadascun d’ells i elles, i me n’adono que els riures i gràcies que hem fet avui no tenien la mateixa alegria ni intensitat. 

Avui costarà passar el dia. El proper dia que toqui el grup 1 he de recordar de no posar una cadira...i em tornarà a costar passar el dia. Malgrat que és un fet quotidià dins d’una residència, que la mort aparegui sense trucar no deixa de ser una sorpresa.

Però així és la tasca en una residència: estaràs fent una feina collonuda amb algun resident, es recuperarà correctament, i de cop i volta no el veuràs més. I sovint seran residents que fa anys que hi treballes. Com deia la meva àvia, és llei de vida. 

Al Sr.X li envio una abraçada ben gran, un record inoblidable i a la resta del grup els espero el dilluns a les 10h al gimnàs...i com deia la meva àvia, “si Déu vol, i esperem que vulgui”.

I com a acompanyament al final de la lectura, escoltarem a Heroes del Silencio, amb “Oración”

Monòlegs (XV) d’un fisioterapeuta en geriatria: Jornades de geriatria

(Es recomana acompanyar la lectura amb Queen i la seva cançó “Another one bites to dust”) 

Avui parlaré de com han sigut les jornades del passats 21 i 22 de març, aquí el programa, on un bon grapat de professionals de l’àmbit de les residències de gent gran ens vam trobar per parlar d’allò que més ens agrada: l’atenció a la gent gran.

Les jornades van començar fortes gràcies a la magnífica actuació de la Directora de l’ICASS, òrgan responsable de les residències de gent gran, parlant respecte al manteniment de la qualitat assistencial, la preservació del model d’atenció centrada en la persona i del treball conjunt amb tots els actors del sector, quan fa pocs dies el govern de Catalunya va aprovar una ordre de Govern on es dóna validesa a l’acord arribat entre el ICASS i algunes patronals on es permet la reducció de professionals d’atenció directa segons el grau de dependència de la persona. En resum, quan més depenen sigui la persona, menys hores de professionals. 

Que? T’ha quedat la mateixa cara que el paio de la foto, oi? ...Sí, sí...direm que és política...però és una mala política...treure hores dels professionals és augmentar la dependència. Si ara la Generalitat no pot pagar, com ho farà si augmenta la dependència? On va ser el diàleg amb TOTS els actors del sector? Perquè basem l’atenció a les persones només en els rèdits econòmics d’uns quants? Que no mengem tots per arribar a vells?...D’acord, em relaxo...segur que em titllareu de demagog, no sereu els primers...

Tornem a les jornades. Un cop passada la inauguració va haver-hi una ponència magistral parlant de lideratge d’equips, a càrrec de la coach Luciana Galeano. Va ser una ponència intensa, divertida i molt comunicativa on el missatge primordial, al menys per a mi, és que cadascú és líder de si mateix i que depèn d’un com es pren els estímuls que li arriben de fora. 

També va remarcar el canvi de la piràmide de les empreses: d’un líder i uns subordinats, a un coordinador de líders on tothom es sent important. A les residències és així? Es nota en el nostre àmbit aquest canvi?

La segona taula va generar l’evidència de com està de lluny la normativa  dels usuaris, equips i gestors de les residències. Es va veure clar la necessitat de treballar de forma conjunta, aquest cop sí tots els actors i no només les patronals, per construir un model real i sostenible de l’atenció centrada a la persona. Però tenim tots clar que és el que volem? Estem tots d’acord amb el model? Aquí és on em sorgeixen més els meus dubtes.

Un cop vam dinar, va venir la taula on van participar dues persones que m’estimo molt. Per una banda en Joaquim Hernández, els que sou fisioterapeutes no cal que us el presenti, un referent. I a la xerrada ho va demostrar. Va explicar de forma senzilla i entenedora que és la fisioteràpia en residència i com ha de ser el treball en equip. Ho va fer tan bé, que ponents d’altres taules feien referència a la seva ponència. Tot un campió. Per un mostra, agafeu qualsevol entrada seva del blog compartit de geriatria. Val la pena

L’altre persona és la Silvia, la psicòloga de la residència on treballo. Una crack, un diamant en brut que cal que es destapi en el món 2.0. De moment la podeu seguir a @SilviaMateu6.

La resta de ponències van girar en torn a la importància de la pell, com és la pell de la gent gran i com cal cuidar-la, i la importància de com adaptar els espais a les persones i no pas les persones als espais, i també com d’important és el moment de l’ ingrés (fet que també es va parlar en una jornada de geriatria a Madrid, us deixo l’enllaç de l’entrada que vaig fer pel blog compartit)

En conclusió, crec que són molt adients espais de trobada entre professionals del nostre àmbit però crec que fa falta més temps per debatre que és el que volem aconseguir pels nostres grans i per quan nosaltres ho necessitem.

Per veure el moviment de twitter que va tenir les jornades, busqueu l’etiqueta #interresis14.

I com a acompanyament al final de la lectura, escoltarem a Jamie Cullum, amb “don’t stop the music” )

Monòlegs (XIV) d’un fisioterapeuta en geriatria: ¿Treball en equip?

(Es recomana acompanyar la lectura amb The Smiths i la seva cançó “please, please, please, let me get what i want”) 

Avui parlaré d’una situació que sovint no sòl passar en el camp de la geriatria i concretament en l’àmbit de les residències privades: treballar conjuntament amb un altre fisioterapeuta...

-“QUÈ?? COM?? Au va, Gabriel!! Ciència ficció no, home!! Però que t’has pres!!! Ja us deia jo que aquest noi no esta bé......”-val, val, calma i tranquil·litat....tranquils, tranquils nois i noies, si em deixeu unes línies potser m’entendreu. 

Puc donar fe que en el món de la residència privada a vegades, només a vegades, hi poden treballar dos fisioterapeutes. Sí, la majoria de vegades no coincideixen, una va pel matí, l’altre per la tarda, però a vegades fins i tot treballen junts.

Sempre he parlat de com de sol es troba un fisioterapeuta en el món de la geriatria i com ha de desenvolupar la seva imaginació per poder adaptar la seva bateria d’exercicis, tècniques, conceptes, filosofia i caràcter al lloc on treballa. Però que passa si a més a més, ho ha d’adaptar a un company?

-“Ostres Gabriel, aquí no hi hauria d’haver problema, si els dos són fisioterapeutes...”- Ja, però precisament per ser fisioterapeutes és possible que no s’acabin d’entendre. Segurament com a persones es portaran de conya, doncs tots sabem que les fisioterapeutes som molt bones persones, però professionalment i en concepte d’abordatge, i més si no han estudiat en la mateixa universitat, veuran les coses de forma diferent.

Existeix la llegenda que diu que poses a 10 fisioterapeutes davant d’una persona amb fractura de fèmur, i els 10 faran coses diferents per tal de recuperar-la...i les 10 funcionaran, sempre i quan la fractura de fèmur estigui ben operada.

Quina imatge, no? Imagineu-vos en el món petit d’una residència de gent gran: “que si a mi la Pepi em posa l’escalfor,doncs a mi la Carme no em toca i em fa caminar tota l’estona”; ”doncs a mi només em fa massatge”; “i com és que tu em poses unes corrents i la teva companya em diu que no serveix per res?”; “és que jo sóc Bobath, doncs jo Perfetti”; jo poso kinesio, jo faig Kabat, no hi ha res com el TRAL”; “doncs no crec que res serveixi i per tant no actuo amb les persones amb deteriorament cognitiu”...i així, fins a molts més exemples...

Potser m’equivoco, però a la meva època d’universitat no em van ensenyar a treballar en equip, ni amb altres professionals, i sobretot tampoc amb els meus companys. Sé que potser sembla molt exagerat alguna de les coses que he dit, però qui hagi passat per aquesta situació sap que, d’alguna forma, ha negociat, debatut, pactat com abordar un pacient o com decidir que siguin les activitats grupals, o com treballar de forma paral·lela sense haver d’interactuar. 

És difícil posar-se d’acord quan a més a més portes temps treballant sol, o amb un concepte molt clar, però pel bé dels nostres usuaris, cal fer un esforç per acordar quina la serà la bateria d’exercicis a fer, tècniques a realitzar però sobretot, sobretot, l’orientació, la filosofia, l’objectiu principal s’ha de tenir clar i compartit...si no, mai ens prendran seriosament.

Dit tot això, us recomano l’entrada del meu amic Joaquin Hernández, http://gabriel-liesa.blogspot.com.es/2013/06/lunic-imprescindible-de-lequip.html, parlant del veritable equip d’una residència.

I com a acompanyament al final de la lectura, escoltarem a Marlango, amb “Every”