Buscant solucions (IV): dolor, gent gran i demència...com ens ho fem??

(Recomanable llegir l’entrada escoltant “Aquest cony de temps” versió a càrrec de the New Raemon)

El dolor. L’altre habitant del centre geriàtric. És com l’Alien de la pel·lícula, saps que sempre hi serà, malgrat no el vegis, malgrat no el localitzis; tothom en parla d’ell, tota la nau en va plena.

El dolor és considerat un dels síndromes geriàtrics. Els números fan por de veure’ls, gairebé la majoria de la població d’un centre geriàtric verbalitza dolor, en menys o més grau. Dolor crònic, agut, central, perifèric, de tota mena. Aquí podreu llegir una entrada del blog de @Biopsicosociale on apareix una bona classificació del dolor. Per cert, si voleu saber més de dolor, imprescindible seguir a la Sociedad española de fisioterapia y dolor

Estic segur que molts dels que treballeu en centres geriàtrics haureu observat aquelles dosis cròniques de paracetamol, dolotil, etc...dosis que comencen per una verbalització de dolor per part del resident, i que malgrat passi el temps, es variï la dosi, el dolor, com el maleït alien, continua allà.

Quants de vosaltres no s’ha trobat un “alien” que es mou, que depèn del dia es troba a la cama, o bé a l’esquena, passa al peu, per després convertir-se en una cefalea. El molt llest, no es deixa agafar.

I jo em pregunto, tot el dolor que es parla als centres, tot el dolor que es verbalitza, és real? Enteneu-me el que vull dir: real ho és, per la persona que el pateix ho és. Ara bé, aquest dolor té una explicació orgànica que es pugui solucionar amb només fàrmacs? O bé, caldria fer un esforç conjunt per part de tot l’equip del centre i minimitzar la crida del dolor?

Moltes de les converses que es senten en els centre geriàtrics són de dos tipus: o es parla de lo dolent que és el menjar o bé de quan dolor té cadascú. Per tal de minimitzar el tema del dolor, potser una bona mesura seria no receptar ni administrar, si o si, fàrmacs analgèsics, o bé administrar calor, massatge, TENS, US...potser abans que res caldria escoltar a la persona, fer una bona valoració per veure com es pot abordar el dolor per part de tot l’equip, i potser caldria canviar els discursos, evitar preguntar com es troba del dolor, si ha disminuït o no, mirar de parlar de temes que ens siguin importants sense que aparegui el maleït Alien.

Ara bé, hem d’evitar arribar a l’extrem d’ignorar el dolor. Com sovint passa amb les persones que pateixen deteriorament cognitiu. Al perdre la capacitat de queixa verbal, desapareix la necessitat d’abordar el dolor. Hi ha estudis que demostren que persones amb deteriorament cognitiu i amb fractura de fèmur,intervingudes quirúrgicament,  han rebut menys dosis d’analgèsia, bastant menys, que persones amb el mateix tipus de fractura, mateixa intervenció però sense deteriorament cognitiu.

Com bé sabeu, no hi ha cosa més difícil que passar una escala EVA a una persona gran per saber el grau de dolor. Imagineu-vos quan les capacitats de comunicació han minvat o desaparegut. Impossible.

Hi ha una varietat d’escales que proven de poder mesurar el grau de dolor que pot patir una persona amb demència. Des de la PAINAD, el DOLOPLUS, el NOPPAIN i d’altres, totes es fixen en canvis de posició, d’expressió o de conducta que pugui tenir la persona. Totes les escales són observacionals.  

Si observem a les persones afectades de deteriorament cognitiu, que ho hem de fer i molt, perquè no hem d’observar a les persones que no en tenen de deteriorament cognitiu? Per què només ens hem de guiar per la verbalització del dolor ?

Però com tractem a les persones adolorides i amb deteriorament cognitiu? Apliquem el mateix que hem dit abans? Evidentment que si. Cal mesures de confort i sobretot un control de la medicació per a que aquesta no s’eternitzi, i com sempre, escoltar a la persona, donar-li el missatge que estem per ell, que estem al seu costat. I tot i així, com bé sabeu, no hi ha cap fórmula màgica.

I per mirar d’acabar amb l’Alien, us recomano escoltar al gran Pavarotti amb Nessun Dorma.