Translate

diumenge, 24 de febrer del 2013

Buscant solucions (III): traspassar el coneixement: clau de l’èxit del tractament??




(Recomanable llegir l’entrada escoltant “Loosing my religion” de REM)

Estic segur que a vosaltres us ha de passar una cosa semblant. Aquell neguit, aquella veueta de la consciència, que a les nits, quan tot resta en silenci, et pregunta “estàs segur?”, “creus que ho estaran fent?”, “t’has explicat bé?”.

Normalment aquesta veueta et persegueix tot el cap de setmana, perquè de la situació que parlo es dóna els divendres, majoritàriament després de dinar...És aquell ingrés urgent, que l’hospital es treu de sobre per a tenir un llit més pel cap de setmana. Sòl ser una fractura de fèmur operada que en principi ja ha fet una mica de marxa a l’hospital, o bé un fractura de branques isquiopubianes que en principi fa bipedestació, o bé un accident vascular cerebral amb, teòricament, control de tronc.

Del que sempre es tracta, no ho oblidem, és d’una persona gran que de cop i volta li ha canviat la vida i està força desorientada.


Doncs bé, acaba d’arribar el ingrés i el fisioterapeuta l’ha de valorar, decidir quin tipus d’ajuda tècnica precisa, en cas que no la porti de l’hospital (que catxondo!!! Que la porti de l’hospital...jejejejeje), i marcar les pautes de mobilització pel cap de setmana....I aquí hi ha el problema: el marcar les pautes. 


 Cal explicar-se molt bé per escrit, doncs les pautes s’han d’escriure en el famós “parte”, sigui en llibreta o en ordinador, per a que les persones que treballaran el cap de setmana, i que segurament no han coincidit amb el fisioterapeuta el divendres i que no veuran a la persona nova fins que entrin a treballar, entenguin bé que vol dir vigilar amb la transferència de sedestació a bipedestació, o que no pot fer una càrrega total, o que cal que la mà plègica estigui ben recolzada.


 Crec que és difícil per dos motius claus: el primer és la poca base formativa de les persones gerocultores. I amb això vull que se m’entengui bé: són persones que reben una formació, que sòl ser d’un any, o de 6 mesos, on se’ls hi explica les coses més importants per atendre a persones grans. Estic convençut de la bona fe i voluntat de totes les gerocultores, però crec sincerament que hi ha una manca important de formació en l’aspecte de com mobilitzar als residents, com estimular-los en el moviment i en la funcionalitat. Segurament hi ha pocs fisioterapeutes en aquestes formacions.

El segon motiu: els fisioterapeutes no sabem comunicar. Així de clar; no rebem formació per a transmetre coneixement, per  comunicar depenent del públic que tenim davant, per adaptar el nostre discurs.
I aquesta part és importantíssima, si volem no sentir la veueta del cap de setmana, que et fa que estiguis neguitós i amb els dits creuats, fins que el dilluns, al llegir el “parte” veus que no ha passat res.
Penso que una clau important de l’èxit del nostre tractament és la seva continuació al llarg de les 24 hores del dia. Tots sabeu que amb el temps d’una sessió de fisioteràpia en una residència, la persona no es rehabilitarà. Precisa d’un tractament continuat, d’unes pautes d’actuació que només la poden continuar les gerocultores, les dels diferents torns són les que ens poden ajudar a assolir l’èxit. 



I per això és important que dediquem part de la nostra jornada laboral a ensenyar, a transmetre informació cap a les gerocultores, per totes les vies possibles: des de la formació presencial en grup, o bé formació in situ, individual, ajudant a fer transferències reals, amb els mateixos residents, també estant amb elles a les plantes i realitzar l’acompanyament de la marxa, etc. Parlant el seu llenguatge, sense massa tecnicismes o introduint-los paulatinament, mostrant com millorar la seva feina d’una manera pràctica, no només llegint uns manuals.

El secret és la constància, el insistir dia a dia fins que elles interioritzin el que expliquem. No és fàcil... de fet jo encara no ho he aconseguit del tot...però suposo que un dia deixaré de sentir la maleïda veueta. 
També la clau podria ser que el fisioterapeuta sigui present en la residència el cap de setmana..penseu-hi, si volem ser importants, hem de ser presents...com infermeria.


Per acabar l’entrada d’avui, no hi ha res millor que escoltar el "Karma Police" de Radiohead.

2 comentaris:

  1. Hola Gabriel!

    Excel•lent entrada! Toques molts punts importants partint d’aquesta veueta comú a la majoria de nosaltres.

    Entre les raons que dones per a que aquesta veueta aparegui,crec que dones en la clau, la formació no es adequada. Ni en el cas de les gerontòlogues ni en el nostre. Si ens haguessin ensenyat a comunicar i a adaptar-nos al nivell de l’interlocutor potser ens aniria tot millor, i no només a les residències si no a tots els nostres àmbits d’actuació i a la professió en general. Crec que darrerament s’està posant “fil a l’agulla” i ho demostra gent com tu.

    No puc estar més d’acord en el capítol de les solucions. Cal que dediquem esforços i temps en formar a les gerontòlogues per que d’elles dependrà que el nostre tractament vagi més enllà de la nostra presència física i el seu èxit. Aquí també ha d’entrar el convenciment per part de les empreses de que aquest treball es important.

    Has deixa’t pel final una reflexió important i que dóna per una entrada a part (potser per això la deixes pel final?). La presència del fisioterapeuta a la residència el cap de setmana. Jo aniria més enllà. Es cabdal per a la nostra professió augmentar la nostra rellevància en els equips multidisciplinars, que la nostra veu sigui escoltada i respectada, formar part de la presa de decisions. Això, necessariament ha d’anar de la ma de l’acceptació d’algunes responsabilitats com ara la corresponsabilitat d’aquestes decisions (ja sé que casi sempre que ens deixen ho fem) i també d’alguns canvis en les nostres maneres de ser-hi ( treball cap de setmana, guàrdies localitzables...). El camí de ser importants es ser-hi quan se’ns busca.

    Per cert, abans d’acabar; Gabriel, podràs disminuir la intensitat de la veueta, tenir més arguments per que et molesti menys... però callar-la serà impossible. Es el preu que has de pagar per la teva responsabilitat i les teves ganes de fer aquesta feina bé, humana i, sempre, buscant el millor pel pacient.

    Moltes gràcies!
    Salutacions.
    (@JoaquinHernndez)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joaquin,
      Abans que res, moltes gràcies per les teves paraules i pel teu comentari. Gràcies a comentaris com el teu, el blog cobra sentit i augmenta de nivell de forma exponencial.
      Segur que la veueta no callarà, el que espero es no tornar-me sord...que és la gran tasca que hem de fer dia a dia, no tornar-nos sords i escoltar tot allò que ens envolta.
      Com bé dius, no ens han ensenyat a ensenyar, a informar o a transferir coneixament, però si tenim clar que és un eina que no podem deixar d'utilitzar, al final s'aprén.
      I si, el tema del cap de setmana l'he deixat al final perquè més endavant tinc previst parlar-hi, en relació a fer-nos importants dins de la residència.
      Gràcies de nou per comentar, però sobretot per la teva tasca!!
      Gràcies!
      Gabriel

      Elimina