Monòlegs (XI) d’un fisioterapeuta en geriatria: La fragilitat en gent gran

(Es recomana acompanyar la lectura amb Bunbury i “San Cosme i San Damian”) 

És una paraula i un terme que sentim sovint en el nostre àmbit de treball: La fragilitat.

Es defineix, de forma general, com un estat de vulnerabilitat de la persona gran, la qual li pot provocar un major risc d’aparició  de processos patològics. O sigui, que tenim la persona més exposada a patir malalties, tenir més hospitalitzacions,caigudes...

Tal i com expliquen els autors d’aquest article de l’Institut de l’Envelliment, no existeix un consens per a definir la fragilitat ni per a diagnosticar-la, però sí que hi ha una tendència a seguir els criteris de Fried: pèrdua de pes, debilitat muscular, fatiga, lentitud de la marxa i baix nivell d’activitat física.

 Si la persona compleix dos d’aquests criteris és considera que està en un estat prefràgil. Si la persona en compleix tres o més es considera fràgil. Tenint en compte aquests criteris, quants dels nostres residents són fràgils? Em sembla que un número molt important...

Els autors cometen que la prevalença és entre un 10 i un 27% de les persones grans i més freqüent en dones. Tinc la sensació que en les nostres residències, aquest % ha d’augmentar.

Però que és el més important d’aquest article? Doncs que determina que la millor eina per prevenir i tractar la fragilitat és l’activitat física, donat que millora la massa muscular i la força, manté la funcionalitat, així com manté el rendiment cognitiu i actua contra la depressió.

Per tant, i tenint en compte la població d’una residència geriàtrica, qui millor que nosaltres, els fisioterapeutes, per actuar contra la fragilitat. Com d’important esdevé la nostra figura, no tan sols en el tractament, si no en la prevenció, clau en una residència de gent gran.

 Però com ens ho fem? No us heu trobat mai amb la lluita constant per tal de que un resident es mogui, i la resposta de “deixa’l, pobret, que no cal que es mogui”, “no veus que està molt delicat” o “amb lo vellet que està, millor que no facis res”? Estic convençut que ha de ser una conversa constant que heu de mantenir amb d’altres professionals, cuidadors i cuidadores, familiars i, fins i tot amb els mateixos residents.

Tenint en compte aquest article que us he comentat, com tant d’altres, el que queda clar és que el MOVIMENT ÉS VIDA.  Per tant, hem de donar moviment, voluntari, atractiu, funcional, amè, i adaptat a la persona, per tal de poder trencar el cercle viciós de la fragilitat, i treure-li tant de respecte i por que provoca la mateixa paraula entre els nostres companys i familiars dels residents.

I pensant que fins i tot els àngels ploren, com diuen els Estupidah Erika a “Els àngels ploren així”

Buscant solucions (V): com fer tallers per gent gran: la promoció de la salut.

(Recomanable llegir l’entrada escoltant Talking Heads amb el seu “Once in a lifetime”).

Avíam... vaig obrir el correu... ah, mira tinc un mail d’un casal... anem a llegir-ho: “Benvolgut Gabriel,  bla, bla, bla. Ens agradaria que fessis un taller pels nostres usuaris del casal sobre la prevenció i promoció de la salut. Ho faríem el bla, bla, bla...” Ostres, que bé! Un casal que demana a un fisioterapeuta que faci una xerrada per gent gran i promoció de la salut, collonut!! 

Però com ho faig? Quanta gent assistirà? De què parlo? Faig un ppt o millor no? Tindran pc i projector? Català o castellà?, em comenten en el mail que la durada és d’una hora, faig tota l’hora de xerrameca o m’arrisco a fer alguna cosa pràctica? I si faig alguna cosa pràctica, què faig? 

No sé a vosaltres, però quan em va passar per primer cop aquesta situació, em vam venir al cap totes aquestes preguntes. Ara bé, el que més em preocupava eren dues coses: fer el ridícul (un paio de dos metres, vermell com un tomàquet i sense que li surtin les paraules fa molt el ridícul) i que allò que volia dir s’entengués, arribés i que es posés en pràctica. Tot un repte!!

Vaig voler tirar dels apunts universitaris... comunicació... bé, no tenia res... millor dit, jo no vaig rebre res a la universitat sobre això... molt bé, anem a buscar un altre lloc.

Vaig tenir sort... a la meva parella feia poc que li havien regalat un llibre sobre les claus de la comunicació: “L’illa dels 5 fars” de Ferran Ramón-Cortés. L’autor, utilitzant els cinc fars de Menorca, explica quins són els 5 punts bàsics de la comunicació. Vaig llegir-lo amb molta atenció per tal de poder aplicar al meu taller:

1.- Un  únic gran missatge: l’autor insisteix molt que en la nostra xerrada quedi clar quin és el missatge, quina és la idea que volem que els nostres oients tinguin clar. En fisioteràpia tenim una gran frase: “el moviment és vida”, aquest ha de ser el gran missatge, sobretot en relació al que parlàvem de la promoció de la salut. Vaig utilitzar aquest missatge per construir el taller.

2.- Explicat de forma memorable: l’autor ens aconsella fugir de la literalitat i explicar les coses tal i com ens surten a nosaltres, evitant llegir, i sobretot de forma que perduri en el temps. I no hi ha millor manera que una cosa perduri, que haver-la viscut. Per tant, estava clar que per la meva xerrada tindria un part important pràctica, per tal que reforcés la idea principal.

3.- Amb un llenguatge que connecti: estava clar. Si volia que les persones que assistissin al taller entenguessin alguna cosa, m’havia d’oblidar de parlar de forma massa tècnica, i caldria fer-ho des d’un llenguatge que fos planer, posant exemples, i sent molt descriptiu.

4.- Tenint en compte que el missatge que val és el que capta la gent: L’autor insisteix molt en que en una xerrada es poden donar molts missatges, tant verbals com no verbals, per tant és molt important copsar al públic, per veure les seves reaccions, mirar als interlocutors. Una cosa que he aprés amb el temps és que el riure és un bon ajudant per saber si el teu públic ha connectat o no. És molt important està atent a les reaccions de la gent per tal d’adaptar el teu discurs i que el missatge principal, el únic gran missatge, arribi als presents al taller.

5.- Convidant enlloc de convèncer: I això només es pot fer, segons l’autor, mostrant-nos convençuts d’allò que diem. No es tracta de convèncer als demés, si no de mostrar que tu estàs convençut, i així convidar a que acceptin el missatge i es convencin. I a més a més, des de l’entusiasme. Insisteix, l’autor, que cal provocar emocions. La clau de la comunicació és l’emoció.

I va ser llegint aquest darrer punt, que vaig pensar en els comunicadors que més m’han impactat, i em van venir al cap tres noms: l’Eulàlia Cucurella, presidenta de la Fundació Alzheimer Catalunya, que vaig tenir la sort de tenir-la com a professora en un post grau, i que només utilitza fotografies en les seves presentacions, emocionant en cada una d’elles. En Lluis Puig, @Fisioinquiet, ja sigui en jornades, o a la televisió, a la ràdio, o en els seus llibres, sempre et convenç, et creus tot allò que et transmet, doncs neix de la passió que sent per la professió. I en Jordi Pujol, fisioterapeuta, que en les seves xerrades sobre l’empatia, et parla des del seus sentiments, deixant clar, sempre, el gran missatge de la necessitat de l’empatia per la feina diària.

Ja porto unes quantes xerrades en diversos tallers, i sempre he intentat tant seguir els cinc punts clau de la comunicació, com l’exemple de les tres persones que he comentat abans. I he comprovat una cosa: n’hi ha que neixen amb estrella i n’hi ha que naixem estrellats...la gent riu a les meves xerrades, però no sé si algú es mou. 

I el color vermell no em fuig de la cara....

 Per acabar l’entrada d’avui, que us sembla escoltar als James amb “Sometimes”?

Buscant solucions (IV): dolor, gent gran i demència...com ens ho fem??

(Recomanable llegir l’entrada escoltant “Aquest cony de temps” versió a càrrec de the New Raemon)

El dolor. L’altre habitant del centre geriàtric. És com l’Alien de la pel·lícula, saps que sempre hi serà, malgrat no el vegis, malgrat no el localitzis; tothom en parla d’ell, tota la nau en va plena.

El dolor és considerat un dels síndromes geriàtrics. Els números fan por de veure’ls, gairebé la majoria de la població d’un centre geriàtric verbalitza dolor, en menys o més grau. Dolor crònic, agut, central, perifèric, de tota mena. Aquí podreu llegir una entrada del blog de @Biopsicosociale on apareix una bona classificació del dolor. Per cert, si voleu saber més de dolor, imprescindible seguir a la Sociedad española de fisioterapia y dolor

Estic segur que molts dels que treballeu en centres geriàtrics haureu observat aquelles dosis cròniques de paracetamol, dolotil, etc...dosis que comencen per una verbalització de dolor per part del resident, i que malgrat passi el temps, es variï la dosi, el dolor, com el maleït alien, continua allà.

Quants de vosaltres no s’ha trobat un “alien” que es mou, que depèn del dia es troba a la cama, o bé a l’esquena, passa al peu, per després convertir-se en una cefalea. El molt llest, no es deixa agafar.

I jo em pregunto, tot el dolor que es parla als centres, tot el dolor que es verbalitza, és real? Enteneu-me el que vull dir: real ho és, per la persona que el pateix ho és. Ara bé, aquest dolor té una explicació orgànica que es pugui solucionar amb només fàrmacs? O bé, caldria fer un esforç conjunt per part de tot l’equip del centre i minimitzar la crida del dolor?

Moltes de les converses que es senten en els centre geriàtrics són de dos tipus: o es parla de lo dolent que és el menjar o bé de quan dolor té cadascú. Per tal de minimitzar el tema del dolor, potser una bona mesura seria no receptar ni administrar, si o si, fàrmacs analgèsics, o bé administrar calor, massatge, TENS, US...potser abans que res caldria escoltar a la persona, fer una bona valoració per veure com es pot abordar el dolor per part de tot l’equip, i potser caldria canviar els discursos, evitar preguntar com es troba del dolor, si ha disminuït o no, mirar de parlar de temes que ens siguin importants sense que aparegui el maleït Alien.

Ara bé, hem d’evitar arribar a l’extrem d’ignorar el dolor. Com sovint passa amb les persones que pateixen deteriorament cognitiu. Al perdre la capacitat de queixa verbal, desapareix la necessitat d’abordar el dolor. Hi ha estudis que demostren que persones amb deteriorament cognitiu i amb fractura de fèmur,intervingudes quirúrgicament,  han rebut menys dosis d’analgèsia, bastant menys, que persones amb el mateix tipus de fractura, mateixa intervenció però sense deteriorament cognitiu.

Com bé sabeu, no hi ha cosa més difícil que passar una escala EVA a una persona gran per saber el grau de dolor. Imagineu-vos quan les capacitats de comunicació han minvat o desaparegut. Impossible.

Hi ha una varietat d’escales que proven de poder mesurar el grau de dolor que pot patir una persona amb demència. Des de la PAINAD, el DOLOPLUS, el NOPPAIN i d’altres, totes es fixen en canvis de posició, d’expressió o de conducta que pugui tenir la persona. Totes les escales són observacionals.  

Si observem a les persones afectades de deteriorament cognitiu, que ho hem de fer i molt, perquè no hem d’observar a les persones que no en tenen de deteriorament cognitiu? Per què només ens hem de guiar per la verbalització del dolor ?

Però com tractem a les persones adolorides i amb deteriorament cognitiu? Apliquem el mateix que hem dit abans? Evidentment que si. Cal mesures de confort i sobretot un control de la medicació per a que aquesta no s’eternitzi, i com sempre, escoltar a la persona, donar-li el missatge que estem per ell, que estem al seu costat. I tot i així, com bé sabeu, no hi ha cap fórmula màgica.

I per mirar d’acabar amb l’Alien, us recomano escoltar al gran Pavarotti amb Nessun Dorma.

Monòlegs (X) d’un fisioterapeuta en geriatria: “Un segle d’experiències”

(Es recomana acompanyar la lectura amb John Lennon i el seu “Instant Karma”)

Acabat l’estiu (les vacances per ser exactes), aquest temps ideal per la reflexió, el descans,per exercitar el no fer res i així permetre la regeneració neuronal, per buidar-nos i així tornar-nos a omplir de noves idees, de noves empentes per continuar el dia a dia, permeteu-me que us parli d’una de les meves lectures d’aquest estiu: “Un segle d’experiències” a càrrec del Dr. Moisés Broggi, un dels metges més importants de Catalunya, que ha marcat un abans i un després, no només en medicina, arribant als 104 anys en plenes condicions; L’edició d’aquest llibre va ser publicada el maig de 2013 a càrrec de la editorial La butxaca, d’edicions 62, i recull unes memòries del Dr. Broggi, conjuntament amb unes converses amb una periodista.

Em va semblar molt interessant saber quin era el pensament del Dr. Broggi, i més, quan aquest ha esta escrit un cop passat els 100 anys, per veure si em podia donar pistes, claus, missatges, eines, per entendre més i millor als meus residents.

Realment ha sigut una lectura molt amena, i que en menys de 5 dies he pogut completar. Aborda molts temes, des de la seva experiència en els que van ser els primers hospitals de campanya, a la terrible Guerra Civil espanyola, passant per la seva devoció pel pensament oriental, com també diverses reflexions vers el fer-se gran, i com hauria de ser la medicina. No cal dir que aquests dos aspectes, han sigut els més rellevants per mi, tot i que la resta m’ha sigut molt i molt interessant.

Respecte a aquests dos darrers temes, i com tot bon comunicador, el Dr Broggi gira al voltant de dues idees principals, al meu parer: la importància d’acceptar la vellesa i la humanitat de la medicina.

El Dr. Broggi comenta que molts dels mals que afecten a les persones, i que sovint, els poden dur a la drogodependència o a la depressió, és el fet no acceptar els canvis que suposa l’envellir, l’apropament de la mort. Ell parla i comenta que la persona vella viu dels seus records, i s’adona que tots els neguits passats en la joventut, no tenen cap mena de sentit. L’afany de poder, de tinença de coses no porta a res, donat que tot és mora. I no hi ha remei, i no ha d’haver-hi. Insisteix en que per a que hagi un bon equilibri en el món, la mort ha de ser present, però que aquesta només és una etapa. Cal acceptar l’envelliment com un fet normal, que ho és i acceptar el tràmit de la mor, sense angoixes i en equilibri. 

En aquest sentit, parla de com va viure la mort molt a prop en la Guerra Civil, i com de necessari és acompanyar a les persones que moren i cercar que és allò que li dóna pau. Comenta com, a vegades, tant familiars com personal sanitari, fuig del procés de mort en les residències, quan és el moment més important per tal de fer una bona feina.

Costa molt ser fisioterapeuta i acompanyar a les persones moribundes, però quan d’important és poder donar confort, tocar i acompanyar per donar serenor. Que fotut ha de ser morir sòl, rodejat de gent.

I amb aquesta reflexió, comença a desgranar com la medicina s’ha separat de la seva vessant més humana, la del confort i recolzament, per només ser un diagnosi i curació d’una malaltia. Explica, amb molta tendresa, com el curava el metge del seu poble quan ell era petit, i com només pel sòl fet d’escoltar-lo i distreure’l, ell ja es trobava millor.

Aquesta és una part que els fisioterapeutes no hem d’oblidar, i més en gent gran, el fet d’escoltar, de demostrar que per un moment tota la teva atenció es centra en la persona, és un fet indispensable per poder donar confort, i fins i tot curar.

Per totes aquelles i aquells que treballeu en geriatria, no us podeu perdre aquest llibre.

I com tots els dies d’estiu son perfectes, us deixo el “perfect day” del gran Lou Reed.