Translate

dijous, 6 de febrer del 2014

Monòlegs (XIV) d’un fisioterapeuta en geriatria: ¿Treball en equip?



(Es recomana acompanyar la lectura amb The Smiths i la seva cançó “please, please, please, let me get what i want”

Avui parlaré d’una situació que sovint no sòl passar en el camp de la geriatria i concretament en l’àmbit de les residències privades: treballar conjuntament amb un altre fisioterapeuta...

-“QUÈ?? COM?? Au va, Gabriel!! Ciència ficció no, home!! Però que t’has pres!!! Ja us deia jo que aquest noi no esta bé......”-val, val, calma i tranquil·litat....tranquils, tranquils nois i noies, si em deixeu unes línies potser m’entendreu. 

Puc donar fe que en el món de la residència privada a vegades, només a vegades, hi poden treballar dos fisioterapeutes. Sí, la majoria de vegades no coincideixen, una va pel matí, l’altre per la tarda, però a vegades fins i tot treballen junts.

Sempre he parlat de com de sol es troba un fisioterapeuta en el món de la geriatria i com ha de desenvolupar la seva imaginació per poder adaptar la seva bateria d’exercicis, tècniques, conceptes, filosofia i caràcter al lloc on treballa. Però que passa si a més a més, ho ha d’adaptar a un company?

-“Ostres Gabriel, aquí no hi hauria d’haver problema, si els dos són fisioterapeutes...”- Ja, però precisament per ser fisioterapeutes és possible que no s’acabin d’entendre. Segurament com a persones es portaran de conya, doncs tots sabem que les fisioterapeutes som molt bones persones, però professionalment i en concepte d’abordatge, i més si no han estudiat en la mateixa universitat, veuran les coses de forma diferent.
Existeix la llegenda que diu que poses a 10 fisioterapeutes davant d’una persona amb fractura de fèmur, i els 10 faran coses diferents per tal de recuperar-la...i les 10 funcionaran, sempre i quan la fractura de fèmur estigui ben operada.

Quina imatge, no? Imagineu-vos en el món petit d’una residència de gent gran: “que si a mi la Pepi em posa l’escalfor,doncs a mi la Carme no em toca i em fa caminar tota l’estona”; ”doncs a mi només em fa massatge”; “i com és que tu em poses unes corrents i la teva companya em diu que no serveix per res?”; “és que jo sóc Bobath, doncs jo Perfetti”; jo poso kinesio, jo faig Kabat, no hi ha res com el TRAL”; “doncs no crec que res serveixi i per tant no actuo amb les persones amb deteriorament cognitiu”...i així, fins a molts més exemples...


Potser m’equivoco, però a la meva època d’universitat no em van ensenyar a treballar en equip, ni amb altres professionals, i sobretot tampoc amb els meus companys. Sé que potser sembla molt exagerat alguna de les coses que he dit, però qui hagi passat per aquesta situació sap que, d’alguna forma, ha negociat, debatut, pactat com abordar un pacient o com decidir que siguin les activitats grupals, o com treballar de forma paral·lela sense haver d’interactuar. 


És difícil posar-se d’acord quan a més a més portes temps treballant sol, o amb un concepte molt clar, però pel bé dels nostres usuaris, cal fer un esforç per acordar quina la serà la bateria d’exercicis a fer, tècniques a realitzar però sobretot, sobretot, l’orientació, la filosofia, l’objectiu principal s’ha de tenir clar i compartit...si no, mai ens prendran seriosament.

Dit tot això, us recomano l’entrada del meu amic Joaquin Hernández, http://gabriel-liesa.blogspot.com.es/2013/06/lunic-imprescindible-de-lequip.html, parlant del veritable equip d’una residència.



I com a acompanyament al final de la lectura, escoltarem a Marlango, amb “Every

2 comentaris:

  1. Hola Gabriel!
    Moltes gràcies per la menció. Es nota que ets amic!
    Tens raó, aquesta posibilitat es rara i a més ningú ens ha preparat per a ella. Potser els companys d'hospitalaria o que formin part d'equips de Fisioteràpia més amplis podran aportar-nos estratègies per a arribar a aquests consens que, com be dius, es obligatori pel benestar dels nostres residents.
    A mi m'agradaria possar l'accent en un tema que saps que m'agrada ( i sé que a tu també). Si no existeix aquest consens serà imposible poder fer una bona feina de comunicació amb la resta de l'equip. Si donem indicacions contradictòries només aconseguirem que els arguments que utilitzem cadascun dels fisioterapeutes de la residència, perdin força i la nostra capacitat d'influència al dia a dia dels nostres residents disminueixi, possant en perill l'efectivitat de les nostres actuacions. Si som incapaços de donar ordres consensuades de com i quan volem que es realitzin transferencies, deambulació, trasllats... a les gerontòlogues, perdrem una de les eïnes més importants, segons la meva opinió, per aconseguir el nostre objectiu principal, que no es altre, que aconseguir millores rellevants per als nostres residents i prevenir i/o pal.liar les seves discapacitats.
    Per altre banda, si no som capaços d'arribar a consensos entre nosaltrs, serà imposible (o com a mínim molt difícil) que siguem capaços de donar importància a les nostres opinions a les decissions d'equip tècnic.
    El tema dona per molt, però em d'aconseguir que no es compleixi aquella frase que em permeto modificar; " el fisioterapeuta es un lobo para el fisioterapeuta"
    Salutacions.
    Joaquin Hernandez

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Joaquin!! gràcies a tu per voler escriure en el meu blog!!
      Estic del tot d'acord amb tu que cal un consens, no només per tot el que dius, si no també per a que nosaltres ens prenguin seriosament, que vegin que la fisioteràpia és útil i és una, amb diferents tècniques, mètodes, però amb el mateix objectiu: la persona.
      Sovint, les nostres discusions surten a l'exterior; en canvi, metges e infermers, per exemple, són una pinya i la "roba bruta" la renten a casa...i, a vegades, nosaltres en fem bandera. I no parlo només del nostre àmbit de la geriatria, si no a nivell general.
      És un tema que dóna per molt....
      Gràcies per passar-te, llegir i sobretot comentar.
      Salutacions

      Elimina