Translate

dimarts, 24 de setembre del 2013

Buscant solucions (V): com fer tallers per gent gran: la promoció de la salut.



(Recomanable llegir l’entrada escoltant Talking Heads amb el seu “Once in a lifetime”).



Avíam... vaig obrir el correu... ah, mira tinc un mail d’un casal... anem a llegir-ho: “Benvolgut Gabriel,  bla, bla, bla. Ens agradaria que fessis un taller pels nostres usuaris del casal sobre la prevenció i promoció de la salut. Ho faríem el bla, bla, bla...” Ostres, que bé! Un casal que demana a un fisioterapeuta que faci una xerrada per gent gran i promoció de la salut, collonut!! 


Però com ho faig? Quanta gent assistirà? De què parlo? Faig un ppt o millor no? Tindran pc i projector? Català o castellà?, em comenten en el mail que la durada és d’una hora, faig tota l’hora de xerrameca o m’arrisco a fer alguna cosa pràctica? I si faig alguna cosa pràctica, què faig? 


No sé a vosaltres, però quan em va passar per primer cop aquesta situació, em vam venir al cap totes aquestes preguntes. Ara bé, el que més em preocupava eren dues coses: fer el ridícul (un paio de dos metres, vermell com un tomàquet i sense que li surtin les paraules fa molt el ridícul) i que allò que volia dir s’entengués, arribés i que es posés en pràctica. Tot un repte!!
Vaig voler tirar dels apunts universitaris... comunicació... bé, no tenia res... millor dit, jo no vaig rebre res a la universitat sobre això... molt bé, anem a buscar un altre lloc.


Vaig tenir sort... a la meva parella feia poc que li havien regalat un llibre sobre les claus de la comunicació: “L’illa dels 5 fars” de Ferran Ramón-Cortés. L’autor, utilitzant els cinc fars de Menorca, explica quins són els 5 punts bàsics de la comunicació. Vaig llegir-lo amb molta atenció per tal de poder aplicar al meu taller:
1.- Un  únic gran missatge: l’autor insisteix molt que en la nostra xerrada quedi clar quin és el missatge, quina és la idea que volem que els nostres oients tinguin clar. En fisioteràpia tenim una gran frase: “el moviment és vida”, aquest ha de ser el gran missatge, sobretot en relació al que parlàvem de la promoció de la salut. Vaig utilitzar aquest missatge per construir el taller.
2.- Explicat de forma memorable: l’autor ens aconsella fugir de la literalitat i explicar les coses tal i com ens surten a nosaltres, evitant llegir, i sobretot de forma que perduri en el temps. I no hi ha millor manera que una cosa perduri, que haver-la viscut. Per tant, estava clar que per la meva xerrada tindria un part important pràctica, per tal que reforcés la idea principal.
3.- Amb un llenguatge que connecti: estava clar. Si volia que les persones que assistissin al taller entenguessin alguna cosa, m’havia d’oblidar de parlar de forma massa tècnica, i caldria fer-ho des d’un llenguatge que fos planer, posant exemples, i sent molt descriptiu.


4.- Tenint en compte que el missatge que val és el que capta la gent: L’autor insisteix molt en que en una xerrada es poden donar molts missatges, tant verbals com no verbals, per tant és molt important copsar al públic, per veure les seves reaccions, mirar als interlocutors. Una cosa que he aprés amb el temps és que el riure és un bon ajudant per saber si el teu públic ha connectat o no. És molt important està atent a les reaccions de la gent per tal d’adaptar el teu discurs i que el missatge principal, el únic gran missatge, arribi als presents al taller.
5.- Convidant enlloc de convèncer: I això només es pot fer, segons l’autor, mostrant-nos convençuts d’allò que diem. No es tracta de convèncer als demés, si no de mostrar que tu estàs convençut, i així convidar a que acceptin el missatge i es convencin. I a més a més, des de l’entusiasme. Insisteix, l’autor, que cal provocar emocions. La clau de la comunicació és l’emoció.

I va ser llegint aquest darrer punt, que vaig pensar en els comunicadors que més m’han impactat, i em van venir al cap tres noms: l’Eulàlia Cucurella, presidenta de la Fundació Alzheimer Catalunya, que vaig tenir la sort de tenir-la com a professora en un post grau, i que només utilitza fotografies en les seves presentacions, emocionant en cada una d’elles. En Lluis Puig, @Fisioinquiet, ja sigui en jornades, o a la televisió, a la ràdio, o en els seus llibres, sempre et convenç, et creus tot allò que et transmet, doncs neix de la passió que sent per la professió. I en Jordi Pujol, fisioterapeuta, que en les seves xerrades sobre l’empatia, et parla des del seus sentiments, deixant clar, sempre, el gran missatge de la necessitat de l’empatia per la feina diària.
Ja porto unes quantes xerrades en diversos tallers, i sempre he intentat tant seguir els cinc punts clau de la comunicació, com l’exemple de les tres persones que he comentat abans. I he comprovat una cosa: n’hi ha que neixen amb estrella i n’hi ha que naixem estrellats...la gent riu a les meves xerrades, però no sé si algú es mou. 
I el color vermell no em fuig de la cara....


 Per acabar l’entrada d’avui, que us sembla escoltar als James amb “Sometimes”?

dilluns, 2 de setembre del 2013

Buscant solucions (IV): dolor, gent gran i demència...com ens ho fem??



(Recomanable llegir l’entrada escoltant “Aquest cony de temps” versió a càrrec de the New Raemon)

El dolor. L’altre habitant del centre geriàtric. És com l’Alien de la pel·lícula, saps que sempre hi serà, malgrat no el vegis, malgrat no el localitzis; tothom en parla d’ell, tota la nau en va plena.

El dolor és considerat un dels síndromes geriàtrics. Els números fan por de veure’ls, gairebé la majoria de la població d’un centre geriàtric verbalitza dolor, en menys o més grau. Dolor crònic, agut, central, perifèric, de tota mena. Aquí podreu llegir una entrada del blog de @Biopsicosociale on apareix una bona classificació del dolor. Per cert, si voleu saber més de dolor, imprescindible seguir a la Sociedad española de fisioterapia y dolor

Estic segur que molts dels que treballeu en centres geriàtrics haureu observat aquelles dosis cròniques de paracetamol, dolotil, etc...dosis que comencen per una verbalització de dolor per part del resident, i que malgrat passi el temps, es variï la dosi, el dolor, com el maleït alien, continua allà.

Quants de vosaltres no s’ha trobat un “alien” que es mou, que depèn del dia es troba a la cama, o bé a l’esquena, passa al peu, per després convertir-se en una cefalea. El molt llest, no es deixa agafar.

I jo em pregunto, tot el dolor que es parla als centres, tot el dolor que es verbalitza, és real? Enteneu-me el que vull dir: real ho és, per la persona que el pateix ho és. Ara bé, aquest dolor té una explicació orgànica que es pugui solucionar amb només fàrmacs? O bé, caldria fer un esforç conjunt per part de tot l’equip del centre i minimitzar la crida del dolor?

Moltes de les converses que es senten en els centre geriàtrics són de dos tipus: o es parla de lo dolent que és el menjar o bé de quan dolor té cadascú. Per tal de minimitzar el tema del dolor, potser una bona mesura seria no receptar ni administrar, si o si, fàrmacs analgèsics, o bé administrar calor, massatge, TENS, US...potser abans que res caldria escoltar a la persona, fer una bona valoració per veure com es pot abordar el dolor per part de tot l’equip, i potser caldria canviar els discursos, evitar preguntar com es troba del dolor, si ha disminuït o no, mirar de parlar de temes que ens siguin importants sense que aparegui el maleït Alien.

Ara bé, hem d’evitar arribar a l’extrem d’ignorar el dolor. Com sovint passa amb les persones que pateixen deteriorament cognitiu. Al perdre la capacitat de queixa verbal, desapareix la necessitat d’abordar el dolor. Hi ha estudis que demostren que persones amb deteriorament cognitiu i amb fractura de fèmur,intervingudes quirúrgicament,  han rebut menys dosis d’analgèsia, bastant menys, que persones amb el mateix tipus de fractura, mateixa intervenció però sense deteriorament cognitiu.
Com bé sabeu, no hi ha cosa més difícil que passar una escala EVA a una persona gran per saber el grau de dolor. Imagineu-vos quan les capacitats de comunicació han minvat o desaparegut. Impossible.



Hi ha una varietat d’escales que proven de poder mesurar el grau de dolor que pot patir una persona amb demència. Des de la PAINAD, el DOLOPLUS, el NOPPAIN i d’altres, totes es fixen en canvis de posició, d’expressió o de conducta que pugui tenir la persona. Totes les escales són observacionals.  

Si observem a les persones afectades de deteriorament cognitiu, que ho hem de fer i molt, perquè no hem d’observar a les persones que no en tenen de deteriorament cognitiu? Per què només ens hem de guiar per la verbalització del dolor ?

Però com tractem a les persones adolorides i amb deteriorament cognitiu? Apliquem el mateix que hem dit abans? Evidentment que si. Cal mesures de confort i sobretot un control de la medicació per a que aquesta no s’eternitzi, i com sempre, escoltar a la persona, donar-li el missatge que estem per ell, que estem al seu costat. I tot i així, com bé sabeu, no hi ha cap fórmula màgica.



I per mirar d’acabar amb l’Alien, us recomano escoltar al gran Pavarotti amb Nessun Dorma.