(Es recomana acompanyar la lectura amb Vetusta
Morla i la seva cançó “Año Nuevo”)
Com cada matí, repassem el programa informàtic
que fem servir com a dietari per saber que ha passat en la residència durant el
temps que no hi som.
La meva companya repassa els seguiments dels
diferents companys mentre jo preparo la sala del gimnàs per poder fer el primer
grup del dia. Avui dimecres toca el grup 1, el més autònom, on els residents
que participen poden desplaçar-se sense ajuda tècnica, no tenen deteriorament
cognitiu o el tenen molt lleu, i son de diferents unitats.
Estic acabant de posar les cadires, quan la
companya em crida: “Gabriel...vine”.
Pel to, per la cara, pel moment, per la forma,
intueixo que ha passat. Segur que algú dels nostres residents ja no hi és.
Efectivament, miro la pantalla i veig el
seguiment de infermeria: “ahir a la tarda es va derivar al Sr. X i a la nit ens
truca la filla dient que ha sigut exitus”
Exitus...el sr. X és exitus.
No era d’esperar, no estava anunciat. No
perquè els nostres residents siguin grans, la seva mort sigui imminent. I no
per ser esperada deixi de sobtar. N’hi ha que estant en fases que t’ho pots
esperar o que fins i tot, vols que arribi quan abans millor. Però no era el cas
del Sr. X.
El Sr.X tenia un lleu deteriorament
cognitiu,però es valia força per si mateix. Es desplaçava de forma segura amb
un bastó i anava amb la seva gorra dia i nit. Aragonès com el meu pare, fins i
tot amb una semblança física, quan parlava amb ell feia que sortís el meu
maldestre accent baturro. I no fallava mai a la seva activitat física amb
nosaltres; potser en els mes de tres anys que va ser amb nosaltres va fallar
tres o quatre cops.
Com podeu suposar, el Sr X li tocava ara fer
el grup. Tot just ara.
Com sempre, passo llista, per ordre
alfabètic...Tant ho hem fet que els residents diuen “present” gairebé al mateix
temps que diem el seu nom. I arriba el moment, i salto el nom que encara no m’he
atrevit a treure de la llista, i una resident pregunta “on és el sr. de la
gorra?”
La pregunta és la més normal del món, malgrat
que un no la vulgui respondre. “El Sr X ja no hi és, va morir ahir” Resposta
directa i normal, el més normal que un pot dir. Després d’uns moments de
comentaris, sigui per recordar-lo, sigui per a que els seus companys d’unitat
facin l’ observació que ja el veien una mica malament , tornem a la rutina de
fer l’activitat.
Després, acabat el grup, veig les cares de
cadascun d’ells i elles, i me n’adono que els riures i gràcies que hem fet avui
no tenien la mateixa alegria ni intensitat.
Avui costarà passar el dia. El proper dia que
toqui el grup 1 he de recordar de no posar una cadira...i em tornarà a costar
passar el dia. Malgrat que és un fet quotidià dins d’una residència, que la
mort aparegui sense trucar no deixa de ser una sorpresa.
Però així és la tasca en una residència:
estaràs fent una feina collonuda amb algun resident, es recuperarà
correctament, i de cop i volta no el veuràs més. I sovint seran residents que
fa anys que hi treballes. Com deia la meva àvia, és llei de vida.
Al Sr.X li envio una abraçada ben gran, un
record inoblidable i a la resta del grup els espero el dilluns a les 10h al
gimnàs...i com deia la meva àvia, “si Déu vol, i esperem que vulgui”.
I com a acompanyament al final de la lectura,
escoltarem a Heroes del Silencio, amb “Oración”
