Translate

diumenge, 14 d’abril del 2013

Monòlegs (VIII) d’un fisioterapeuta en geriatria: qui s’han cregut que som nosaltres?



(Es recomana acompanyar la lectura amb la cançó de David Bowie “Life on Mars” )

Efectivament, la frase no és meva, és d’un president de la Generalitat que indignat pel tracte rebut per altres estaments, deia aquesta frase de “qui s’han cregut que som nosaltres??”. I la idea i empenta d’aquesta entrada és del bon amic Lluís Puig, @Fisioinquiet, arrel d’un comentari en l’anterior monòleg.


Suposo que, si sou seguidors d’aquest humil bloc, ja sabeu per on vaig. En Lluís, i molt encertadament, comentava, entre altres coses, que la fisioteràpia i els fisioterapeutes en geriatria no estàvem massa ben valorats. I té tota la raó del món!

Ara bé, i seguint el fil de la pregunta de “qui s’han cregut que som nosaltres?”, tinc la sensació que això és per diversos motius, que intentaré exposar tot seguit:
.- Tot comença des de la formació de grau: es dóna poca importància a l’assignatura de geriatria, quan curiosament, fins ara, és la primera sortida professional de la majoria dels nous companys.
.- Seguint en l’aspecte de la formació, un dels conceptes clars que té un nou fisioterapeuta és el de la recuperació absoluta, la cerca de l’èxit obtenint la rehabilitació total. En geriatria això no és ben bé així: el verb “guanyar” sovint el canviem per “mantenir”, i guanyar qualitat de vida és el nostre èxit, sigui disminuint el dolor o bé recomanant l’ús d’un caminador a una persona que quan camina amb bastó no va prou segura. Costa canviar el xip de treure ajuda tècnica a posar-ne.
.- Treballar en geriatria és treballar, amb tota seguretat, amb el pitjor conveni laboral existent. Fet que, en sí, no hauria de ser molt important, però quan t’adones que amb el que guanyes no pots fer gaire res...Bé...cansa.
.- Com deia abans, és una sortida ràpida (almenys abans ho era) pel nou fisioterapeuta. Si a això li sumem una baixa vocació per a la gent gran,ens trobem que el propi fisioterapeuta no valora la feina que està fent.
.- És un dels sectors on el fisioterapeuta està més sol. No hi ha gaires residències on hi hagi més d’un fisioterapeuta i això es nota molt.
.- I cal molta vocació per aguantar, la majoria de nosaltres a la mínima ja vol buscar un lloc millor.
Tots aquests factors provoquen que quan es parla de geriatria tothom bufi...Cap estudiant vol fer geriatria...”no, no que paguen molt poc”, “que no val res”...i tu que saps?? Qui s’han cregut que som nosaltres, els que ens dediquem a la geriatria??


Però la frase que fa més mal és aquella que sents d’un company, enmig del coffee d’una jornada de fisioteràpia, i que encara no saps a que et dediques, i deixa anar allò de: “bah, qui es dedica a geriatria és per què no en sap més...si no, segur que estaria fent una altre cosa”....bufffffff....Però QUI S’HAN CREGUT QUE SOM NOSALTRES??



No discuteixo que el nivell de la fisioteràpia ha millorat molt en els darrers anys, i que els abanderats de la fisioteràpia en l’esport i de la teràpia manual, la fisioteràpia neuromusculoesquelètica, han fet molt i molt per ensenyar la nostra professió al món, però vull remarcar que un fisioterapeuta en geriatria ha de saber gairebé de tot: traumatologia, reumatologia, respiratori, neurologia, ha de conèixer les interaccions dels fàrmacs, que és una depressió i com pot afectar a les persones, fisiologia, saber els efectes d’una infecció d’orina en les persones grans, què és un deteriorament cognitiu i les seves diferents classes i afectacions, ha de saber transmetre coneixement a altres professionals, als pacients i a les famílies, ha de saber qui té davant, ha de poder adaptar el temps a l’atenció que ha de donar...i tot això en les condicions més heterogènies possibles...No són poques coses, eh?


Segurament l’eina més necessària per un fisioterapeuta geriàtric no siguin pas les seves mans, si no el seu cervell!



I per acabar només citar noms de fisioterapeutes destacats en geriatria, per a que us féu una idea: per començar un premiat com en Francisco Fernández Reche, premi June Nystrom 2008 (pels qui no ho sabeu, el premi és un reconeixement a tota una carrera i que atorga el Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya cada any) i precursor de la Teràpia Assistida amb Animals; una Doctora com la Mercè Sitjà, professora de la Blanquerna i referent d’evidència científica i qui segurament més sap de caigudes a Catalunya; en Joaquin Hernández un crack en la innovació en el tractament de la gent gran en residències; en Carles Salvador i en Jordi Pujol, cracks de les transferències, de l’ergonomia en gent gran i el seu abordatge comunicatiu; els companys de la Comissió de Geriatria del Col·legi i la seva tasca contínua per fer arribar a tothom què és la fisioteràpia en geriatria; tots ells estant fent que fisioterapeutes joves però d’un increïble nivell com són na Cristina Rivera, en Jose Miguel Aguililla, na Irene García, i tants altres que no conec, vulguin treballar en geriatria, fent que aquesta encara pugi més de nivell, i aconseguint que es respecti una mica més a aquells que ens hi dediquem.

I parlant de respecte, que millor que escoltar a la gran Aretha Franklin en “Respect”

diumenge, 7 d’abril del 2013

Monòlegs (VII) d’un fisioterapeuta en geriatria: no sé que fer....




(Es recomana acompanyar la lectura amb la cançó de Comptine d’un autré été de Yann Tiersen)

Aquesta frase de “no sé que fer” és segurament la frase que un fisioterapeuta en geriatria ha pronunciat més vegades en la seva trajectòria professional, sobretot en els seus inicis.

 Quan un surt de la Universitat, almenys a la meva època, surts amb tota una sèrie de procediments, protocols, temps de tractament, maniobres, etc, que t’han assegurat que són els que has de fer servir, complir i de més.
Amb aquesta motxilla, amb tot aquest arsenal, el fisioterapeuta va disposat a tot... Aleshores aterra en una residència geriàtrica, i té el primer contacte amb la realitat, pràctiques a banda (a les pràctiques un ja s’adona que el que s’explica no té massa a veure amb la realitat), i la patacada és gran.
Primer, l’espai on has de fer la fisioteràpia no té res a veure amb el que t’han explicat o has vist en altres llocs, doncs a vegades ni espai tens. 


La famosa roda d’espatlla governa el gimnàs, amb la seva presència imperial, de timó de vaixell pirata, i t’imagines sent el capità Sparrow pilotant “la Perla Negra”.  Et trobes la taula de mans canadenca, que no la pots adaptar per enlloc i que et pren una d’espai del gimnàs inimaginable. Aquell infraroig que s’aguanta amb filferros, i que enrampa cada vegada que el poses en funcionament.
Però el que més desespera, al principi, són els residents. Però no pels residents en si, sinó per les patologies que presenten, sovint innumerables e innombrables, amb una medicació que afecta a les seves capacitats motrius, que fins que no investigues, no saps que determinats medicaments les poden provocar.
I t’adones que tot allò que has après, ho has d’adaptar, deixar de fer o bé inventar-te alguna cosa per tal de poder fer allò que el resident necessita.


Però la vegada que més pronuncies la maleïda frase de “no sé que fer” és quan et trobes davant d’un resident que precisa recuperar la marxa, però resulta que té un deteriorament cognitiu avançat. Li parles i no et contesta, potser ni et mira. Vas mobilitzant les extremitats, li fas massatge de derivació, i el resident sembla que no s‘adoni. Li dones ordres senzilles per a que activi el quàdriceps, o el gluti, o que faci un moviment voluntari, o que faci alguna cosa, per Déu!!...i no ho fa, es queda passiu, o a vegades s’agita, i no vol que el toquis...i la frase ressona i ressona en el teu cap...no sé que fer...
No hi ha cap fórmula màgica, o si més no, jo no l’he trobat. El que tinc clar es que no li puc demanar accions que no pot processar o executar donat la seva alteració cognitiva. Sé que he de buscar estímuls que el facin moure: a vegades indicar-li que hem d’anar a un altre lloc, o bé que hem d’anar a dinar, comprar, obrir la parada, pentinar un gos, collir fruita, el que li sigui més familiar per tal de poder-lo fer reaccionar.

Sé que m’haig d’adaptar a la seva velocitat, a com es senti en aquest moment, a no forçar, a acompanyar al moviment. M’he d’adaptar jo a ell i no al revés. He de fer l’esforç de veure la persona i no la malaltia, per tal de poder connectar amb ella. I he de saber que el que em funciona un dia, és molt possible que a l’endemà no em funcioni i hagi de buscar altres alternatives...I tornem a aquella paraula que sempre dic que ha de tenir un fisioterapeuta en geriatria i que no t’ensenyen a la universitat, almenys quan jo estudiava, la famosa imaginació.

És té la sensació, sovint, que el fisioterapeuta que treballa en geriatria està molt sol. Però crec que això està canviant: cada vegada treballem més en equip amb la resta de professionals de les residències i el món del 2.0 està fent que els fisioterapeutes ens coneguem més i connectem més, transferint coneixement i experiències entre nosaltres, fent que la frase “no sé que fer” soni cada vegada menys.

Gràcies a tots aquells i aquelles que ho féu possible, us dedico aquesta cançó de Xavier Rudd, Time to Smile.