Monòlegs (X) d’un fisioterapeuta en geriatria: “Un segle d’experiències”

(Es recomana acompanyar la lectura amb John Lennon i el seu “Instant Karma”)

Acabat l’estiu (les vacances per ser exactes), aquest temps ideal per la reflexió, el descans,per exercitar el no fer res i així permetre la regeneració neuronal, per buidar-nos i així tornar-nos a omplir de noves idees, de noves empentes per continuar el dia a dia, permeteu-me que us parli d’una de les meves lectures d’aquest estiu: “Un segle d’experiències” a càrrec del Dr. Moisés Broggi, un dels metges més importants de Catalunya, que ha marcat un abans i un després, no només en medicina, arribant als 104 anys en plenes condicions; L’edició d’aquest llibre va ser publicada el maig de 2013 a càrrec de la editorial La butxaca, d’edicions 62, i recull unes memòries del Dr. Broggi, conjuntament amb unes converses amb una periodista.

Em va semblar molt interessant saber quin era el pensament del Dr. Broggi, i més, quan aquest ha esta escrit un cop passat els 100 anys, per veure si em podia donar pistes, claus, missatges, eines, per entendre més i millor als meus residents.

Realment ha sigut una lectura molt amena, i que en menys de 5 dies he pogut completar. Aborda molts temes, des de la seva experiència en els que van ser els primers hospitals de campanya, a la terrible Guerra Civil espanyola, passant per la seva devoció pel pensament oriental, com també diverses reflexions vers el fer-se gran, i com hauria de ser la medicina. No cal dir que aquests dos aspectes, han sigut els més rellevants per mi, tot i que la resta m’ha sigut molt i molt interessant.

Respecte a aquests dos darrers temes, i com tot bon comunicador, el Dr Broggi gira al voltant de dues idees principals, al meu parer: la importància d’acceptar la vellesa i la humanitat de la medicina.

El Dr. Broggi comenta que molts dels mals que afecten a les persones, i que sovint, els poden dur a la drogodependència o a la depressió, és el fet no acceptar els canvis que suposa l’envellir, l’apropament de la mort. Ell parla i comenta que la persona vella viu dels seus records, i s’adona que tots els neguits passats en la joventut, no tenen cap mena de sentit. L’afany de poder, de tinença de coses no porta a res, donat que tot és mora. I no hi ha remei, i no ha d’haver-hi. Insisteix en que per a que hagi un bon equilibri en el món, la mort ha de ser present, però que aquesta només és una etapa. Cal acceptar l’envelliment com un fet normal, que ho és i acceptar el tràmit de la mor, sense angoixes i en equilibri. 

En aquest sentit, parla de com va viure la mort molt a prop en la Guerra Civil, i com de necessari és acompanyar a les persones que moren i cercar que és allò que li dóna pau. Comenta com, a vegades, tant familiars com personal sanitari, fuig del procés de mort en les residències, quan és el moment més important per tal de fer una bona feina.

Costa molt ser fisioterapeuta i acompanyar a les persones moribundes, però quan d’important és poder donar confort, tocar i acompanyar per donar serenor. Que fotut ha de ser morir sòl, rodejat de gent.

I amb aquesta reflexió, comença a desgranar com la medicina s’ha separat de la seva vessant més humana, la del confort i recolzament, per només ser un diagnosi i curació d’una malaltia. Explica, amb molta tendresa, com el curava el metge del seu poble quan ell era petit, i com només pel sòl fet d’escoltar-lo i distreure’l, ell ja es trobava millor.

Aquesta és una part que els fisioterapeutes no hem d’oblidar, i més en gent gran, el fet d’escoltar, de demostrar que per un moment tota la teva atenció es centra en la persona, és un fet indispensable per poder donar confort, i fins i tot curar.

Per totes aquelles i aquells que treballeu en geriatria, no us podeu perdre aquest llibre.

I com tots els dies d’estiu son perfectes, us deixo el “perfect day” del gran Lou Reed.