Translate

dijous, 6 de desembre del 2012

Monòlegs d'un fisioterapeuta en geriatria



Monòlegs (I)

(Recomanable llegir l’entrada escoltant "Atmosphere" de Joy Division  )

Vaja...com passa el temps...Ja som al desembre!! I no he fet cap entrada des de l’octubre...
Algú ha retallat el mes de novembre?? Es que ja no respectem ni el calendari??...si, si , ja ho sé, jo mateix em vaig posar la soga al coll al dir que faria una entrada cada mes...però nois i noies, no ha sigut possible...tot i així, encara sóc aquí i per tant  d’avui no ha de passar....



Fa dies que li vaig donant voltes a una idea, millor dit, a com transmetre una sensació que he tingut al llarg de la meva experiència professional en residències geriàtriques: la quantitat increïble de monòlegs que feia, parlant amb mi mateix, i de diferents temes a més a més:





.- Com trobar les solucions que els meus residents em plantejaven sense tenir cap company amb qui parlar-ne. (pels qui no ho sabeu, tinc una edat ja...de fet, jo encara sóc d’aquells que estudiava sense ordinador i els professors anaven amb transparències...gent!! que el mòbil no existia!!)


.- A on buscar eines en mig de la sala petita de fisioteràpia, o d’un  immens gimnàs farcit de maquinària, on no hi havia res  que realment fos funcional, però que calia utilitzar, doncs l’empresa s’havia gastat uns diners, i jo no parava de donar voltes per trobar la millor forma per a que aquells utensilis no fessin mal i servissin per alguna cosa.

.- Com quadrar l’horari per poder atendre a més de 100 residents, amb sessions grupals e individuals...quina és la prioritat?? Com fer sessions grupals??


 .- Què significaven aquelles reaccions sobtades dels residents, que d’un dia per un altre canviaven tant en funcionalitat i caràcter...finalment vaig saber que podrien ser degudes a  infeccions d’orina, canvis de medicació, o fins i tot a alguna visita d’un familiar no massa agradable.



 .- Monòlegs per saber com es feien anar aquelles màquines infernals que feien aixecar la gent de la cadira o del llit....les grues!! A la universitat no en vaig veure cap...i després, a la feina, tenia que ser jo que ensenyes a fer-la anar...Déu meu!!!



 Curiosament, en aquella època en que no existia el Twitter ni el Whats, vaig tenir molta sort de coincidir amb grans professionals, que em van ensenyar grans coses: l’Ester neuropsicòloga, que em va ensenyar a entendre les demències, a la Neus terapeuta ocupacional, amb la qual vaig entendre a la perfecció les ajudes tècniques i el treball en equip, a la Frida educadora social amb la qual vaig comprendre els desitjos i anhels de la gent gran, i sense dubte, l’Eulàlia que em va ajudar a veure que era l’empatia, la comunicació amb les persones que patien demència, i a treure’m els prejudicis i estereotips i veure a les persones grans tal com són: persones amb desitjos, amb pors, amb anhels...

Com veieu, no parlo de cap fisioterapeuta...van venir després, i gràcies a la comissió de geriatria del Col·legi, vaig descobrir altres fisioterapeutes que s’hi dediquen...NO estava sol!!


Avui en dia, tot ha canviat...o potser no tant: tinc alumnes de pràctiques que mai han vist una grua; les sales de fisioteràpia de les residències geriàtriques, grans o petites, continuen plenes de maquinària buida de funcionalitat; el fisioterapeuta que hi treballa continua treballant sol, sense cap més company i atenent a més de 100 persones dependents; millor no parlar de les condicions econòmiques ni de la merda del conveni; continuem desconeixen als professionals que ens envolten i que ens poden ajudar a ser millor professionals i també persones...en fi...
Ep! Si que ha canviat una cosa...la possibilitat de consultar amb fisioterapeutes d’arreu, com demostren dia a dia els companys del twitter, bojos de la fisioteràpia com en Carlos, l’Eduardo, l’Aguililla, en David, en Raúl....ara només falta que els que ens  dediquem a la geriatria parlem i ens fem sentir.

Com diuen els, Mumford@sons "I will wait", t’esperaré...per compartir idees de geriatria.

Salutacions.

10 comentaris:

  1. Cuanta realitat en aquest relat, monòlegs d'un fisioterapeuta "aïllat" en una residència. Per sor jo vaig treballar en una de 96 residents, i per ratio, em va tocar una companya fisioterapeuta, on fèiem plans d'intervenció fisioterapèutica intentant de forma responsable organitzar l'assistència més o menys equilibrada per a que ningú es quedès sense fisio. Difícil, però necessari.
    Tan de bò hagués coincidit tota aquesta revolució 2.0 en aquell temps, potser haguès crescut més ràpidament com a professional i haguès atès millor a tots els meus pacients.
    Salutacions, una realitat a la que m'hi sento identificat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies David pel comentari! Estic totalment d'acord que treballar amb una companya sempre ajuda. Però si tens la "sort" de treballar sol però amb d'altres professionals com comento en l'entrada, també t'enriqueixes molt. El que es fotut, es treballar sol, sense veure a ningú, com li passa a molts companys en residències petites...
      Sort del boom de la 2.0. Això ajuda molt!!
      Una abraçada David!

      Elimina
  2. Bon dia,
    Sort n'hi ha de fisioterapeutes com tu, preocupat pel seu camp d'actuació, amb inquietuds des dels teus inicis qüestionant-te en tot moment la teva manera de fer i com millorar-la i explicant i deixant palesa una realitat que es repeteix amb més camps de la fisioteràpia. Però si encomanes la teva actitud i ganes arreu en els diferents camps de ben segur que estaríem en vies de veure progressos i millores tant de bo que llegeixi molta gent la teva entrada.
    Felicitats i salutacions
    Lluís

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Lluís per les teves paraules!!!
      Estic convençut, com tú, que entre tots podrem millorar la situacíó de la fisioteràpia, sigui en el camp que sigui. Per cert, només segueixo l'exemple d'altres que marqueu clarament el camí.
      Gràcies de nou,
      Una abraçada!

      Elimina
  3. Ei, Gaby...jo no soc fisio, soc el que aqui a Itàlia se' n diu Operador Socio Sanitari i treballo en un geriàtric colze a colze amb les fisio de la residència, dues noies per 92 avis...deu n' hi do. El panorama, la realitat italiana no és tant diferent com la d' aqui Catalunya....molts residents i pocs recursos humans. A nosaltres ens han tallat hores d' assistència i ens hem hagut d' adaptar. Afortunadament existeixen les grues que tu esmentaves i bona capacitat d' organitzacio, treballar per aconseguir un objectiu i no per tasques, i tantes ganes d' apendre de la gent gran. Un petonàs!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Marina!! quina il·lusió veure't per aqui...lluny queden els anys d'institut...Gràcies per escriure!!
      Em venen al cap un munt de preguntes al llegir el teu comentari...que et semblaria que ens fessis una entrada explicant la realitat a Itàlia?? sembla que es semblant aqui, però segur que té diferències!! Anima't i escriu-nos alguna cosa...ens serà de gran ajuda!!!
      Un petó inmens!!


      Elimina
  4. I tant lluny que queden aquells temps!
    Cap problema i amb molt de gust. M' imagino que vols informacio més centrada sobre la feina que fan les fisio. D' entrada dir-te que jo treballo per una empresa publica que fa servei a la persona. Aquesta empresa gestiona diversos geriàtrics i centres per gent amb discapacitat. El geriàtric on jo treballo està dividit en tres nuclis, cadascu amb el seu Responsable Asistència Ancians i el seu equip de Operadors Socio Sanitaris. En comu tenim els infermers i les fisioterapistes. Son dues noies, com et deia per 92 persones. Els tractaments que fan son individuals i de grup. Tenen a la seva disposicio una sala, no gaire gran la veritat, amb una serie d' auxilis com les barres paral.les per caminar, pilotes, maquinaria per fer tense...a més a més fan tractaments al llit. Tot seguint el que aqui diem P.A.I (Piano Assistenziale Individuato) on venen individuats tots els problemes de la persona a 360 graus, s' estebleixen els objestius, els professionals que intervenen per assolir l' objectiu, l' intervent (el que fem i com ho fem per assolir l' objectiu)i una verifica semestral.Per problemes es podria dir també tot allò que dificulta la satisfaccio de les necessitats primàries (piramide de Maslow). Dos cops per setmana fan ginnàstica en grup amb diferents activitats motòries associades a activitats de reforç cognitiu. Si vols saber res mès especific, no dubtis en preguntar que transmeto les teves preguntes a les fisio.
    Canviant de tema, no feu cas del meu català, desprès de 18 anys a Itàlia ja no sé el que em pesco...si em llegis la Vidal!!! Fins aviat. M' agrada molt el teu blog, m' interessa i veig que la teva feina t' apassiona ( com la musica).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Marina!!
      Veig que es funciona d'una forma semblant que aqui. També tenim el PIA, però les operadors son el que aqui anomanem gerocultores? és a dir, les persones que realitzen la higiene, donen menjar, etc??
      La veritat és que m0interessa molt veure com funciona a Itàlia la fisioteràpia a geritria, i estic convençut que a més gent!
      Marina, seria possible que les teves companyes fisios s'atrevissin a escriure com treballen, mitjans, horaris, etc..., tu ho poguessis traduir en pirmera instància, i després ho penjem al bloc com una entrada??? seria increible poder fer una entrada internacional en el bloc, a banda de molt interessant perquè de ben segur que generaria debat!!
      Sé que demano massa, però en la confiança em pots dir que no tranquilament!!
      Estem en contacte i moltes gràcies de nou!!!!

      Elimina
  5. Hola Gaby! Cap problema. Avui precisament en parlava amb una d' elles, que a més a més és argentina, amb lo qual podria escriure ella directament. Demà li comento i li dono el nom de l' enllaç del teu bloc.
    Si, si els operadors son o millor dit, som les persones que ens encarreguem de la part d' assistència a la persona. Un petonasso i bona nit!

    ResponElimina