(Es recomana acompanyar la lectura amb la
cançó de David Bowie “Life on Mars” )
Efectivament, la frase no és meva, és d’un
president de la Generalitat que indignat pel tracte rebut per altres estaments,
deia aquesta frase de “qui s’han cregut que som nosaltres??”. I la idea i
empenta d’aquesta entrada és del bon amic Lluís Puig, @Fisioinquiet, arrel d’un
comentari en l’anterior monòleg.
Suposo que, si sou seguidors d’aquest humil
bloc, ja sabeu per on vaig. En Lluís, i molt encertadament, comentava, entre
altres coses, que la fisioteràpia i els fisioterapeutes en geriatria no estàvem
massa ben valorats. I té tota la raó del món!
Ara bé, i seguint el fil de la pregunta de
“qui s’han cregut que som nosaltres?”, tinc la sensació que això és per
diversos motius, que intentaré exposar tot seguit:
.- Tot comença des de la formació de grau: es
dóna poca importància a l’assignatura de geriatria, quan curiosament, fins ara,
és la primera sortida professional de la majoria dels nous companys.
.- Seguint en l’aspecte de la formació, un
dels conceptes clars que té un nou fisioterapeuta és el de la recuperació
absoluta, la cerca de l’èxit obtenint la rehabilitació total. En geriatria això
no és ben bé així: el verb “guanyar” sovint el canviem per “mantenir”, i
guanyar qualitat de vida és el nostre èxit, sigui disminuint el dolor o bé
recomanant l’ús d’un caminador a una persona que quan camina amb bastó no va
prou segura. Costa canviar el xip de treure ajuda tècnica a posar-ne.
.- Treballar en geriatria és treballar, amb
tota seguretat, amb el pitjor conveni laboral existent. Fet que, en sí, no
hauria de ser molt important, però quan t’adones que amb el que guanyes no pots
fer gaire res...Bé...cansa.
.- Com deia abans, és una sortida ràpida
(almenys abans ho era) pel nou fisioterapeuta. Si a això li sumem una baixa vocació
per a la gent gran,ens trobem que el propi fisioterapeuta no valora la feina que està fent.
.- És un dels sectors on el fisioterapeuta
està més sol. No hi ha gaires residències on hi hagi més d’un fisioterapeuta i
això es nota molt.
.- I cal molta vocació per aguantar, la majoria de nosaltres a
la mínima ja vol buscar un lloc millor.
Tots aquests factors provoquen que quan es
parla de geriatria tothom bufi...Cap estudiant vol fer geriatria...”no, no que
paguen molt poc”, “que no val res”...i tu que saps?? Qui s’han cregut que som
nosaltres, els que ens dediquem a la geriatria??
Però la frase que fa més mal és aquella que sents
d’un company, enmig del coffee d’una jornada de fisioteràpia, i que encara no
saps a que et dediques, i deixa anar allò de: “bah, qui es dedica a geriatria
és per què no en sap més...si no, segur que estaria fent una altre
cosa”....bufffffff....Però QUI S’HAN CREGUT QUE SOM NOSALTRES??
No discuteixo que el nivell de la fisioteràpia
ha millorat molt en els darrers anys, i que els abanderats de la fisioteràpia
en l’esport i de la teràpia manual, la fisioteràpia neuromusculoesquelètica,
han fet molt i molt per ensenyar la nostra professió al món, però vull remarcar
que un fisioterapeuta en geriatria ha de saber gairebé de tot: traumatologia,
reumatologia, respiratori, neurologia, ha de conèixer les interaccions dels
fàrmacs, que és una depressió i com pot afectar a les persones, fisiologia,
saber els efectes d’una infecció d’orina en les persones grans, què és un
deteriorament cognitiu i les seves diferents classes i afectacions, ha de saber
transmetre coneixement a altres professionals, als pacients i a les famílies,
ha de saber qui té davant, ha de poder adaptar el temps a l’atenció que ha de
donar...i tot això en les condicions més heterogènies possibles...No són poques
coses, eh?
Segurament l’eina més necessària per un
fisioterapeuta geriàtric no siguin pas les seves mans, si no el seu cervell!
I per acabar només citar noms de
fisioterapeutes destacats en geriatria, per a que us féu una idea: per començar
un premiat com en Francisco Fernández Reche, premi June Nystrom 2008 (pels qui
no ho sabeu, el premi és un reconeixement a tota una carrera i que atorga el
Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya cada any) i precursor de la Teràpia
Assistida amb Animals; una Doctora com la Mercè Sitjà, professora de la
Blanquerna i referent d’evidència científica i qui segurament més sap de
caigudes a Catalunya; en Joaquin Hernández un crack en la innovació en el
tractament de la gent gran en residències; en Carles Salvador i en Jordi Pujol,
cracks de les transferències, de l’ergonomia en gent gran i el seu abordatge
comunicatiu; els companys de la Comissió de Geriatria del Col·legi i la seva
tasca contínua per fer arribar a tothom què és la fisioteràpia en geriatria;
tots ells estant fent que fisioterapeutes joves però d’un increïble nivell com
són na Cristina Rivera, en Jose Miguel Aguililla, na Irene García, i tants
altres que no conec, vulguin treballar en geriatria, fent que aquesta encara
pugi més de nivell, i aconseguint que es respecti una mica més a aquells que
ens hi dediquem.
I parlant de respecte, que millor que escoltar
a la gran Aretha Franklin en “Respect”