Avui
parlaré de les caigudes, però d’una forma general. Al ser la primera entrada
sobre una de les síndromes geriàtriques més importants en l’actualitat, en
basaré en una revisió molt recent feta per la Sociedad Española de Geriatria y
Gerontologia, SEGG, Revisió caiguda per la SEGG
en la que trobarem molta informació que anirem analitzant, fins arribar al punt
important de tots, la figura del fisioterapeuta en les caigudes.
Per
començar, mirarem de definir caiguda. Com bé indica la revisió esmentada,l’Organització
Mundial de la Salut, l’OMS, (Web OMS),
la defineix com “la conseqüència de
qualsevol fet que precipita al pacient al terra, en contra de la seva voluntat”.
Tinetti et al.11 en 1997 la defineix com “un
canvi de posició sobtat e inesperat que provoca un descens de l’individuo a un
nivell inferior, ja sigui sobre un objecte, superfície o el terra, diferent del
degut a una paràlisi sobtada, atac epilèptic o una força extrínseca
irrefrenable” . Entre els anys 2005
y 2006 la xarxa PROFANE (Prevention of
Falls Network Europe) (Web Profane),
xarxa de professionals de diferents àmbits sanitaris especialitzats en la
matèria, defineix la caiguda com “aquell
succés inesperat en el que el subjecte cau al terra, o nivell inferior”. Jo
em quedo amb aquesta darrera, clara i concisa.
Molt
bé, tenim definida la caiguda. Però que comporta aquesta caiguda a nivells
reals? Quantes persones cauen? Podríem parlar d’epidèmia?
Per
tal de fer-nos una idea de que suposa una caiguda, i no només per a la persona
que cau, sinó per tots nosaltres, aquí us passo l’enllaç amb l’enquesta de
Salut de Catalunya del 2006,ESCA 2006, on
trobareu força informació,
ESCA 2006
, però en concret el informe respecte a la gent gran institucionalitzada,
Com a
resum del que posa l’informe, i en referència a les caigudes, trobem que: les caigudes constitueixen el 73% de les lesions no intencionades amb
conseqüències i afecten el 86% de
les persones que han tingut un accident. La resta d’accidents són més
escassos, llevat dels cops, que afecten un 4% de la població; la resta
d’accidents no arriba a afectar l’1%. Segons el lloc de l’últim accident, el 75% de les caigudes s’han produït al
centre; el 12%, a la llar, i el 10%, a la via pública. El 34,1% de la població de 65 anys i més
institucionalitzada declara haver tingut alguna caiguda el darrer any. Si
només es tenen en compte les caigudes que han comportat atenció sanitària o
restricció de l’activitat, el percentatge és del 28%. No s’observen diferències
en la prevalença de caigudes entre homes (34,4%) i dones (33,9%); tanmateix, el
percentatge d’homes que han caigut augmenta a mesura que les edats són més
avançades, mentre que el percentatge en les dones disminueix en augmentar
l’edat. De totes les persones que han
rebut assistència sanitària, el 14% n’ha requerit per una caiguda. Les
contusions arran d’una caiguda afecten el 15% de totes les persones. De totes
les caigudes amb conseqüències, en el 27%
dels casos la conseqüència ha estat una fractura, cosa que representa el 7%
de totes les persones, amb percentatges similars en homes i dones, i més
freqüents entre les dones de 75 a 84 anys. Les principals localitzacions de les
fractures són el maluc i el canell. El 5%
de la població de 65 anys i més institucionalitzada ha patit una pèrdua d’autonomia de més de tres mesos com a conseqüència
d’una caiguda, i el 4% de la població ha tingut algun altre tipus de lesió
com a conseqüència d’una caiguda. Un
efecte secundari, però rellevant, de les caigudes és la por de tornar a caure. Entre les persones que han respost
l’enquesta directament, el 66% declara
tenir por de caure (el 72% de les dones i el 52% dels homes) i el 37% manifesta haver deixat de fer
activitats per aquesta raó (el 41% de les dones i el 29% dels homes).
Veient
tota aquesta allau de dades, caldria plantejar que fer, quines mesures adoptar
i com enfocar-ho tot plegat.
A
gran escala, és clar que la prevenció és la millor eina per fer una primer
actuació: tenir uns hàbits saludables, des de l’alimentació a una activitat
física moderada i continuada, revisió de l’estat dels ulls i dels peus,
mantenir una vida social activa, etc.
Però
des dels centres gerontològics? Hem vist que un % considerable dels ingressos és
degut a una caiguda. Veiem també per les dades de l’ESCA del 2006, que el 34%
ha caigut un cop com a mínim en els centres. I també hem vist com això afecta a
l’autonomia i les activitats de la vida diària, amb el 66% de la població
manifestant la por a caure i el canvi que això provoca a la seva vida.
I jo
em pregunto, aquesta por és només del resident? Només la pateix ell o ella?
Sincerament
crec que no, crec que la patim tothom, davant de la possibilitat que es torni a
repetir una caiguda. Sovint els familiars ens verbalitzen aquesta por, es pregunten
si estem segurs que pot deixar el caminador, i apareix l’eterna paradoxa de “si
d’acord, que agafi el caminador, que camini, però poc, i vigilat, i observat per
tothom, que no volem que torni a caure”; També tenim por el personal del
centre, que amb l’afany de protegir i de cuidar, sovint ens passem de rosca i
sobre protegim a la persona. Frases com: “ no s’aixequi sol”, “no faci bogeries,
que si no caurà”, “avisi’m quan es vulgui aixecar, no sigui que caigui”, “posis
un bolquer a la nit, i així no cal que s’aixequi a la nit per anar al lavabo, i
evitarem que caigui”. Aquestes frases, també poden provocar caigudes. Sense
adonar-nos, alimentem la por de caure, i minem la confiança de les persones,
augmentant, sense voler, les possibilitats de caure.
És aquí
on més ha de ser present la figura del fisioterapeuta. És aquí on hem de ser
líders.
Per tres motius:
.-
Som els que millor coneixem l’estat físic i motriu de la persona. Treballem amb
ella, sabem del seu potencial i de les seves limitacions. Per tant, som la
referència a l’hora de marcar que poden fer i que no, i quines mesures cal que
prengui tothom per evitar al màxim la caiguda de la persona en qüestió.
.-
Som qui coneix millor els factors extrínsecs i intrínsecs de les caigudes, i
sabem les mesures a prendre, de forma general, per tal de disminuir les
caigudes en els nostres centres.
.- I
som els que estem en contacte amb tot el personal del centre. Per tant, podem
transferir la informació necessària per a que tothom estigui preparat per tal d’evitar
caigudes, i el que és més important, som els que tenim la informació de com
evitar la por a caure, fent que les gerocultores continuïn la nostra tasca, les
24 hores del dia.
És
una tasca diària. És una tasca repetitiva. Però si volem ser referència, cal
que en la prevenció de la caiguda i la por a caure, siguem al davant de tot,
marcant el pas, dia rere dia.
I
parlant de caigudes, i per motius obvis, escolteu a Gerard Quintana, amb el seu
tema Caic
Hi ha coses que no es poden evitar.